Invictus
per Víctor Alexandre   
dimecres, 10 febrer 2010
Està per sota d'Els ponts de Madison o de Million Dollar Baby i, per descomptat, d'obres supremes com Caçador blanc, cor negre i Sense perdó, però manté la força de les pel·lícules de Clint Eastwood, que és la força dels grans narradors. En lloc de caure en la fàcil temptació de la transferència de culpabilitat, és a dir, aprofitar la vergonya que ha suposat per a la humanitat la discriminació racial sud-africana i els milers de crims i de barbaritats que s'han comès en el seu nom, Eastwood no aboca sobre l'espectador aquesta càrrega ni tampoc no se'n serveix per manipular-ne els sentiments. Naturalment, recollint l'esperit de l'original literari, hi ha moments d'inclinació, com ara quan ens mostra la cruesa dels vint-i-set anys d'empresonament de Nelson Mandela, però ho fa a través de la maduració psicològica dels personatges. Morgan Freeman passarà a la història pel seu treball en aquest film, mentre que Matt Damon, molt tou, sembla intimidat per la força del seu company. Un Eastwood menor, sí, però una lliçó de cinema, tanmateix.

Invictus

Tot Sant Cugat , núm. 1197, 12/2/2010