Presoners del sí
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 27 juny 2006
Presoners del síEl PP i el PSOE han estat els grans triomfadors del referèndum celebrat a Catalunya. Només ells poden atribuir-se l'èxit del resultat. De fet, ningú no ha contribuït tant a la victòria del sí com el Partit Popular. Seu és, doncs, el mèrit de la derrota del no i just serà que el PSOE, encara que sigui en privat, li ho reconegui. La seva portentosa interpretació de l'espanyol horroritzat davant la inevitable ruptura d'Espanya ha constituït el millor aliat del sí en tot el procés estatutari. El PSOE necesitava presentar com un gran avenç allò que no és res més que l'equiparació de Catalunya amb Ceuta i Melilla, i el PP, amb els seus escarafalls i les seves crides a la unitat d'Espanya, li ha permès sortir-se amb la seva. O és que algú creu que hagués estat possible un triomf del sí amb un Partit Popular cantant les excel·lències del nou Estatut? Queda clar, doncs, que tot estava lligat i ben lligat.

Això no obstant, seria injust no reconèixer la impagable contribució d'Iniciativa per Catalunya i Convergència i Unió en aquest procés. Ja se sap que per tal que els grans noms brillin cal envoltar-los d'un conjunt de secundaris notables, i aquest paper, en el cas de l'Estatut català, l'han interpretat amb magistral talent tant el partit que s'ha erigit en portafarcells del PSC com els regionalistes de CiU. Per això ofèn el cinisme de Joan Boada, d'ICV, quan diu que "el 73% dels vots que ha obtingut el sí servirà per negociar amb força a Madrid". I per què no van negociar amb força abans, quan tenien el 90% sorgit del Parlament de Catalunya?

Per adonar-nos de la magnitud del frau de què ha estat víctima la societat catalana, n'hi ha prou d'observar com aquest Estatut no resol cap ni un dels problemes que van motivar la seva redacció. No reconeix Catalunya com a nació i li prohibeix la representació de si mateixa davant la Unió Europea, no la dota d'una Agència Tributària pròpia i perllonga indefinidament l'espoliació fiscal que pateix, no faculta la sobirania del seu Tribunal de Justícia i li nega els seus drets històrics, no equipara en dret la llengua catalana a l'espanyola i tanca les portes a les seleccions nacionals, tampoc no admet la projecció internacional de Catalunya o la gestió dels seus propis recursos i infraestructures i li impedeix l'exercici democràtic del dret a decidir per ella mateixa. I això és així, perquè del que va decidir Catalunya el 30 de setembre de 2005 no n'ha quedat absolutament res.

Per tal d'il·lustrar el pou sense fons al qual ens han abocat els claudicants catalans, em permetrà el lector que posi les meves pròpies filles –i amb elles a tota la seva generació- com a exemple, una amb 28 anys i l'altra amb 30. El nou Estatut les condemna a reivindicar l'any 2036 el text original que el Parlament de Catalunya va aprovar el 2005. És a dir, que quan tinguin 60 anys hauran de batallar pels mateixos drets que ja ara haurien d'exercir. I ara encara queden 60 competències del 1979 per transferir. El més trist d'aquest lamentable espectacle han estat les mentides institucionals i la manipulació mediàtica. I no em refereixo a la burla de Zapatero dient que "l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya era pitjor", sinó al desvergonyiment de Pasqual Maragall afirmant que "Catalunya té l'Estatut que desitjàvem". Això demostra fins a quin punt el text que es va aprovar el 2005, així com la comèdia del seu pas pel Consell Consultiu de la Generalitat, eren una farsa que tenia com a mestre de cerimònies el mateix Maragall.

La victòria del sí, no hi ha dubte, és indiscutible. Però una cosa és la legitimitat legal i una altra la legitimitat moral. Si aquest era "l'Estatut que els catalans desitjàvem", com és que més de la meitat dels votants es van quedar a casa? Com és que els carrers no es van omplir de joia i les bases dels partits claudicants no van saltar d'alegria interrompent els discursos dels seus líders en conèixer-se els resultats? Dic això perquè és justament aquesta mateixa desolació la que ells haurien utilitzat com a excusa per deslegitimar el triomf del no en cas d'haver-se esdevingut. En aquest sentit, en el de l'abstenció, és esperançador comprovar el fracàs parcial dels claudicants després d'haver sotmès la societat catalana a la rentada de cervell més espectacular de tota la seva història. Ni tan sols amb la unió de tots els poders fàctics del país, inclosos tots els mitjans de comunicació –cosa que demostra que el sí era el vot conservador, el vot lampedusià-, així com el recurs de la demagògia i de l'engany més descarats, van aconseguir convèncer la majoria dels catalans que el que es votava el 18 de juny tenia algun valor.

Zapatero i MaragallCapítol a part mereix el patètic espectacle d'una Catalunya profundament espanyolitzada el president de la qual no sols està a les ordres del president espanyol, sinó que és aquest qui, després de cridar-lo al seu despatx, li diu si pot o no pot presentar-se a la reelecció. Convé no oblidar que va ser Zapatero, no pas Maragall, qui va destituir Carod i que va ser també Zapatero qui va pactar l'Estatut amb Artur Mas, el paradigma català del polític assedegat de poder. Mai Catalunya no havia caigut tan baix. És probable que algun lector indiqui que va ser Esquerra Republicana qui va situar el PSC al govern, i tindrà raó, però era potser millor l'alternativa? Hi ha algú a Catalunya que cregui realment que Artur Mas és un catalanista? Hi ha algú realment imparcial que cregui que podia esperar-se alguna cosa d'un personatge capaç de traïr el seu país a fi de satisfer el seu desficiós afany de ser president?

ImagePassi el que passi en les properes eleccions, serà molt interessant comprovar com els claudicants defensors del sí es converteixen en presoners de la seva pròpia ambició. El temps serà el seu principal enemic, atès que res com el pas dels dies deixarà tan al descobert la magnitud del frau que han comès. Serà molt interessant observar-los i veure de quines noves mentides se serveixen quan la seva obra, presentada en societat com "l'Estatut del segle" o "l'Estatut d'una altra galàxia, que ha de donar un gir copernicà a la vida dels catalans", es reveli com el que realment és: el descarnat rostre de la impotència.

Berria , 23/6/2006 (euskara)
Nabarralde , 26/6/2006 (español)
Racó Català , 27/6/2006 (català)
radiocatalunya.ca , 28/6/2006 (català)
Diari de Sant Cugat , 13/7/2006 (català)