La il·legalització del Partit Popular
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 23 juny 2005
La il·legalització del Partit PopularAvui dia són molts els joves i observadors estrangers que es pregunten com és possible que Franco morís octogenari i al llit. Si els carrers espanyols estaven tan plens de demòcrates i de defensors de les llibertats com es diu, com és que el seu règim va durar gairebé 40 anys i va tenir una vida tan còmoda? Són preguntes amb sentit comú, perquè és evident que hi ha alguna cosa que no encaixa. Sempre s'ha justificat la passivitat del poble espanyol amb la por, però no va ser la por el que va donar longevitat en aquell règim sinó les inconfessades simpaties que despertaven en la societat espanyola alguns dels seus principis. En llegir això, molts espanyols d'esquerres s'escandalitzaran. Al capdavall és cert que hi havia una Espanya antifranquista amb vocació democràtica que anhelava recuperar les llibertats, però no per això era menys nacionalista que Franco. Al contrari, el seu concepte de pàtria coincidia plenament amb els ideals que el dictador imposava, la prova és que el més important dels seus principios fundamentales, la sagrada unidad d'Espanya, continua vigent entre aquells que es proclamen demòcrates de tota la vida i ardits lluitadors antifranquistes.

Aquesta és, per tant, l'explicació a tants silencis i a tanta passivitat. I és que, més enllà de l'afany de recuperar-se de la humiliació soferta per la pèrdua de les colònies d'ultramar i de la necessitat de mantenir els privilegis de l'oligarquia castellana, el famós Alzamiento Nacional va ser una guerra contra les llibertats nacionals de Catalunya i el País Basc. D'aquí que un dels principals objectius del franquisme fos la destrucció de la seva identitat, llengua i cultura. El dictador sabia molt bé que destruint aquestes tres coses destruïa també la personalitat nacional d'aquests països. L'assassinat de Lluís Companys és eloqüent en aquest sentit. Espanya va assessinar Companys no sols per les seves idees polítiques sinó per l'enorme càrrega simbòlica que tenia el fet de ser el president de Catalunya. També va ser per això que el van matar a Barcelona i no a Madrid, perquè la humiliació fos encara més gran. Va ser, com sabem, un crim d'Estat sense precedents a l'Europa democràtica.

Lluís Companys És possible que els espanyols d'avui, intentant eludir responsabilitats, opinin que no va ser Espanya sinó Franco qui va assessinar Companys. A aquests espanyols caldria dir-los que el mateix podria haver adduït Alemanya amb relació als crims de Hitler i, en canvi, el seu sentit de la responsabilitat –responsabilitat no significa culpabilitat- la va dur a demanar perdó pel que va succeir. Va ser gràcies a aquest gest que la vídua de Companys, Carme Ballester, va rebre les disculpes del govern alemany per haver lliurat el seu marit a les autoritats franquistes i li va passar una pensió fins el dia de la seva mort. A Espanya, la negativa dels governs socialista i popular a demanar perdó per aquell crim indica tant la seva simpatia pels botxins com la seva falta de cultura democràtica. Això els impedeix tenir el gest alemany de dignitat.

Dic això perquè si no no és possible explicar coses com ara la voluntat d'associar independentisme a terrorisme o les paraules del filòsof Gustavo Bueno lamentant que la Constitució espanyola no permeti fer un judici sumaríssim a Ibarretxe i afusellar-lo o l'arenga de l'ultranacionalista espanyol Albert Boadella instant a l'ús dels tancs contra aquells que treballen pacíficament per la recuperació de la plena sobirania catalana i basca. Segons Boadella, la situació pot ser molt complicada “quan un Estat no té disposició ni força moral per posar els tancs en el territori que comet un acte de desobediència constitucional”. La resposta a Ibarretxe, diu, hauria d'haver estat més contundent “perquè estaria bé que alguns sapiguessin que hi ha formes de respondre a les provocacions”.

Per estrany que sembli, hi alguna cosa bona en tot això. Per fi Boadella s'ha desmaquillat i ha mostrat les seves afinitats amb el franquisme, cosa que converteix la seva obra en una farsa en el sentit més patètic del terme. Els seus muntatges teatrals sobre Franco són només això, muntatges. És a dir, meres operacions econòmiques sense el més mínim risc personal. Víctima de la seva pròpia mediocritat, l'arribada de l'independentisme al govern de Catalunya ha sumit Boadella en una gran inquietud. S'ha adonat que com més avança l'autogovern català més insignificant és la seva figura. Percep, amb encert, el menyspreu que tota societat amb un mínim d'autoestima dedica als botiflers i no pot suportar-ho. Per això, acompanyat d'un grup de franquistes inconfessos –tan propers al feixisme de Le Pen, amb la gran nació com a base-, ha elaborat un manifest en què afirma que no hi ha més poble que el poble espanyol. I aquell que s'hi oposi, naturalment, ha de ser esclafat pels tancs.

Com veiem, l'esperit de Franco continua viu i si ell va morir matant també volen fer-ho els seus fills ideològics. Es va veure en la recent manifestació de Salamanca amb les amenaces de mort a Carod. La il·legalització de partits és antidemocràtica, però atès que la llei existeix, ningú no ha de ser més conseqüent amb ella que aquells que l'han creada. És per això que cal exigir la immediata il·legalització del Partit Popular. S'imagina el lector el que hauria succeït si en una manifestació convocada per EHAK s'haguessin exhibit pancartes dient “Rajoy al paredón” o “Acebes esta es tu caja”? Ara mateix s'estaria tramitant la il·legalització d'aquella força política. De fet, ja l'exigeixen sense les pancartes. Doncs bé, el Partit Popular, convocador de la manifestació, es converteix així en un partit terrorista que no sols no va retirar les pancartes sinó que les va mantenir fins el final. La seva il·legalització, per tant, d'acord amb la llei, ha de ser immediata i són els seus signants, PSC-PSOE i CiU, els qui han de promoure-la davant el silenci del poder judicial. Altrament, aquest silenci els converteix en còmplices. I no ho són, oi?

Carod, esta es tu caja
Manifestació del PP a Salamanca, 11/6/2005

Berria , 24/6/2005 (èuscar)
Nabarralde , 24/6/2005 (espanyol)
Racó Català , 6/7/2005 (català)