La llista-parany del 27-S
per Víctor Alexandre   
dilluns, 21 setembre 2015
La llista-parany del 27-SHa fet molt bé Esquerra Republicana, de retirar el seu suport a Ada Colau a l'Ajuntament de Barcelona, per haver impedit que la ciutat se sumi a l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) malgrat que una majoria de regidors hi va votar a favor. Els vots abstencionistes en aquesta matèria són els més hipòcrites, ja que el seu objectiu és afavorir l'opció del nacionalisme espanyol però d'una manera molt més sibil·lina que la del trident PP-PSOE-Ciudadanos. Aquests tres darrers, com a mínim, no se n'amaguen, per bé que tenen el problema que són minoria. I això, en una època i en un context en què no es poden decretar estats d'excepció a caprici, fa molta por. Calia, doncs, fabricar un artefacte mitjançant el qual es pogués entabanar la gent de bona fe i fer-li passar bou per bèstia grossa. És a dir, un artefacte que no digués ni que sí ni que no, sinó tot al contrari.

Aquest artefacte va entrar en acció per primer cop en les eleccions municipals sota el nom de Barcelona en Comú i tenia la missió d'impedir que l'Ajuntament de la capital de Catalunya estigués governat per les forces independentistes. I així ha estat. La victòria va ser pírrica, només onze regidors, però Ada Colau va esdevenir alcaldessa amb el suport -en algun cas incongruent- d'altres formacions. El primer objectiu, doncs, s'havia assolit. Ho revelava el diari El País, que és un dels braços periodístics del nacionalisme espanyol, amb aquest titular: "Ada Colau desbanca Trias i afebleix el procés sobiranista".

Però aquesta operació era només l'assaig general. De cara al 27-S calia crear Catalunya Sí que es Pot -nom que no és res més que un refregit de l'espanyol "sí se puede". I com que ara va de debò, hi ha màscares que forçosament han de caure. La primera a fer-ho ha estat la del progressisme i la revolució. Gràcies a això hem vist que el progressisme i la revolució de la senyora Colau i Barcelona en Comú consisteix a fer costat a Unió, PP, PSOE i Ciudadanos, és a dir, a l'immobilisme més recalcitrant, en contra de les llibertats nacionals de Catalunya. Calien només quatre vots perquè Barcelona entrés a l'AMI, però Barcelona en Comú, en comptes de donar llibertat de vot als seus regidors, va fer servir la progressista i revolucionària fórmula del vot a toc de xiulet i es va abstenir. Exactament igual que Unió. Es tractava de donar suport a una entitat que té més de set-cents ajuntaments adherits i que treballa per la llibertat de Catalunya, i ells s'hi van abstenir.

Deixant de banda que Barcelona en Comú i Catalunya Sí que es Pot són un ardit per amagar l'esfondrament d'ICV, cal dir que una altra de les maniobres de l'operació antiindependentista la trobem en Lluís Rabell, el cap de cartell de CSQEP. Necessitaven posar-hi algú que digués que és independentista -encara que els fets el contradiguin no importa- tot afegint la famosa cantarella de la dreta més cavernosa, que diu que "nosaltres no ens pronunciem sobre la independència perquè tenim moltes sensibilitats". I, és clar, com que són tan sensibles, no saben si volen ser lliures o captius. Però sí que ho saben. I tant que ho saben. Només cal escoltar atentament el que diuen els representants de Catalunya Sí que es Pot per veure fins a quins extrems arriba el seu hispanocentrisme i les concordances amb Unió-PP-PSOE-Ciudadanos.

D'entrada, l'aparició estel·lar de Pablo Iglesias en cinc actes de campanya de Catalunya Sí que es Pot -imitant Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Felipe González- ja indica no sols la poca confiança que tenen en si mateixos, sinó l'evidència que el centre neuràlgic de la seva llista és Madrid. Però parem atenció en Pablo Iglesias. Iglesias s'adreça al president Mas i li etziba això: "Qui s'ha cregut que és vostè per representar un poble?" Déu n'hi do l'etzibada, però és el nivell de l'espanyolisme. Un individu que a Catalunya no ha votat absolutament ningú es permet dir-li al nostre president, el president d'un país democràtic, que "no representa el seu poble". Però aleshores, si el president d'un país no és el màxim representant institucional d'un poble, qui ho és? Que potser és Pablo Iglesias, el representant institucional del poble català? O potser ho és aquell senyor que es fa dir Felip VI davant del qual el súbdit Pablo Iglesias es desfà en monàrquiques i esperpèntiques reverències?

En realitat, Pablo Iglesias només és un nacionalista espanyol inflat pel sistema i al servei del sistema amb l'objectiu de neutralitzar l'independentisme a Catalunya amb la cançoneta dels drets socials -com si la llibertat d'un poble i els seus drets socials fossin contradictoris- tot obviant que el Procés català no gira entorn de cap polític, sinó que és transversal i que és el poble qui el lidera. El problema del sistema i de Catalunya Sí que es Pot és que, en no poder blasmar la llibertat, perquè seria massa fort, necessiten personificar un enemic amb cara i ulls. És a dir, Artur Mas i CDC -serien Oriol Junqueras o Antonio Baños si fossin presidents, i ERC o la CUP si governessin. I si el resultat del 27-S fa créixer ERC i la CUP, no trigarem a veure com comencen les clavegueres de l'Estat a criminalitzar persones d'aquestes formacions. Però què ha de fer el sistema, si no pot treure l'exèrcit al carrer?

Com veiem, les cares contra la llibertat de Catalunya poden ser noves, però la fórmula per a impedir-la ja té tres-cents anys i retorna com l'all. Atès que l'independentisme és massa fort, intenten erosionar-lo criminalitzant la seva màxima figura institucional i el partit més votat. D'aquesta manera, "para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado", es marquen la consigna de no dir una sola frase davant d'un micròfon sense blasmar Artur Mas i CDC. Tant si es parla de les foques de l'Àrtic com dels pingüins de l'Antàrtida, la consigna s'ha de mantenir inalterable. L'important és entabanar la gent fent-li creure que "la independència ara no toca", que, com diuen els senyors Rabell, Espadaler i Duran i Lleida -tan ben aplegats-, cal deixar passar "un parell de generacions" -com a mínim!- i mentrestant fer "pedagogia" a Espanya perquè "ens deixin fer un referèndum" la setmana dels tres dijous l'any dels tres setembres. El senyor Rabell, però, que té sempre el terme "corrupció política" a flor de llavis, hauria de saber que entabanar la gent i fer-se passar per allò que no s'és, també és corrupció política. És corrupció política fer-se passar per independentista i afavorir, alhora, els interessos del nacionalisme espanyol. No es pot negar, tanmateix, que el seu company, el senyor Joan Coscubiela té raó en dir que "si deixes que els altres et marquin el seu marc mental estàs perdut". És ben cert. Per això sobta tant que Coscubiela i Rabell no s'ho apliquin a si mateixos. Potser és que el marc mental hispanocèntric en què viuen no els el marca ningú, senzillament és el seu.

El Món , 14/9/2015