L'etnicista Pablo Iglesias
per Víctor Alexandre   
dimarts, 29 setembre 2015
L'etnicista Pablo IglesiasEn una escena del film Un rostre en la multitud, d'Elia Kazan, dos periodistes encarnats per Walter Matthau i Patricia Neal miren la televisió i mantenen aquest breu diàleg en el moment que apareixen unes majorettes:

-És perillós, diu ell.
-El què? -pregunta ella-.
-Fer anar els pals?
-No -respon Matthau-. Els pals no, el poder. S'ha de ser un sant per resistir-se al poder que et pot donar aquesta capseta.

Matthau, òbviament, es refereix a la televisió. I és que el film, un film esplèndid injustament oblidat d'ara fa gairebé seixanta anys, és una de les millors obres que s'han fet sobre les figuretes i els ídols de fang que aquesta capseta electrònica que anomenem televisió fabrica en els seus platós. Una d'aquestes figuretes és Larry 'el Solitari', un cantant country i rodamón disposat al que calgui per destacar en alguna cosa i que finalment aconsegueix fer pujar l'audiència d'una petita ràdio local a base de parlar pel broc gros i dir-les de l'alçada d'un campanar. Això crida l'atenció d'una cadena de televisió, que el contracta perquè faci el mateix a escala nacional, la qual cosa l'acaba convertint en l'ídol de milers i milers de persones incapaces de veure la diferència abismal entre allò que aparenta ser i el que és en realitat. En realitat, però, és un garlaire. Larry 'el Solitari' és un demagog facundiós a qui la glòria televisiva, sorgida en un tres i no res, transforma en un ésser envanit, arrogant i fals que viu pendent del nombre d'ànimes càndides que se'l creuen i que li permeten continuar apareixent a la capseta electrònica.

Pablo Iglesias és una versió espanyola de tot això. Pablo Iglesias, com en Larry "el Solitari", és també una figureta mediàtica fabricada en un plató de televisió per mitjà d'un discurs populista, demagògic i antisistema darrere el qual s'amaga, precisament, la peça més sibil·lina del sistema. És a dir, una majorette en mànigues de camisa i d'aparença protestatària però que en realitat desfila i marca el pas com tothom agitant el seu palet al ritme de la música que dicta el sistema. És la peça, en definitiva, en forma de fill ideològic d'Alejandro Lerroux, 'l'emperador del Paral·lel', que Espanya creu que necessita per frenar la independència de Catalunya.

Som, per tant, davant d'una nova operació espanyola disfressada de progressisme. El sistema espanyol sap que amb el trident PP-PSOE-Ciudadanos mai no podrà dominar Catalunya i pensa que l'única alternativa que li queda és intentar que la majoria independentista no sigui tan nombrosa. El seu problema és que mentre no hi ha independentistes que esdevinguin dependentistes, sí que hi ha, en canvi, un degoteig imparable i constant de dependentistes que esdevenen independentistes. Per això el sistema espanyol, a través d'aquesta delegació que té a casa nostra anomenada Catalunya Sí que es Pot, ens envia un missatger que, com si fóssim una tribu de salvatges, ens doni lliçons de convivència i democràcia. Lliçons de convivència i democràcia a la nació amb el Parlament més antic d'Europa i un dels parlaments més antics del món.

Però el senyor Iglesias, líder espiritual del nacionalisme espanyol més populista, ha deixat ben clar amb els seus discursos en què consisteix el "procés constituent" de la llista Catalunya Sí que es Pot: una agitació als carrers que provoqui enfrontaments entre catalans en funció del seu origen. Deia Iglesias a Rubí, aplaudit pels seus socis: "Aquesta gent de barri que no s'avergonyeix de tenir avis andalusos o pares extremenys ha d'ensenyar les dents!" Déu meu! Quin discurs més reaccionari i repugnant. I quan ho va repetir al Carmel i uns fills d'andalusos i extremenys li van mostrar una pancarta dient "Orgullosos dels nostres orígens, humiliats pel teu discurs", alguns membres del públic els va atonyinar.

Aquesta gent de Catalunya Sí que es Pot, com veiem, encara viu a les primeries del segle XX. Es nota que allò que menys poden suportar és que aquells que ells voldrien eternament immigrants -per retenir-ne el vot- estan defensant la llibertat de Catalunya amb més força encara que molts catalans de soca-rel. I tot això, naturalment, sense renegar mai dels seus orígens. Doncs bé, el 27-S les urnes diran a aquests agitadors de l'etnicisme que només hi ha un Procés veritablement Constituent, i és el de la constitució d'un nou Estat. Un Estat anomenat Catalunya amb la seva pròpia Constitució.

El Món , 20/9/2015