L'enemic del meu poble no es diu Artur Mas
per Víctor Alexandre   
dimecres, 23 desembre 2015
L'enemic del meu poble no es diu Artur MasEl 12 de novembre passat, en veure el 'no' de la CUP sumant-se al búnquer espanyolista en contra de la investidura d'Artur Mas, el vaig viure com el dia més trist de tot el Procés. Va ser un dia tristíssim, un dia vergonyós, que caldria oblidar el més aviat possible perquè només va tenir un beneficiari: el nacionalisme espanyol. Només calia veure com el búnquer es va afanyar a felicitar la CUP i com es va fregar les mans en veure que l'home que més odien, l'home que no s'ha deixat intimidar per les seves calúmnies, desqualificacions i amenaces i que es manté ferm en el compromís de conduir Catalunya fins a la llibertat, podia ser humiliat al Parlament davant de tot el món. No humilia qui vol, però. Per aconseguir-ho, calen uns principis ètics i democràtics que el búnquer no té. I la prova no és només l'absolutisme amb què neguen la nostra identitat nacional, cal afegir també el cinisme amb què pretenen amagar el seu nacionalisme espanyol darrere de lleis fetes a mida i que ens empresonen per a tota la vida.

Confesso que sóc optimista de mena, en el sentit que no he dubtat mai que Catalunya serà un Estat independent més aviat que no ens pensem, i se'm fa difícil imaginar que l'espectacle esperpèntic del 12 de novembre contra el president Mas es torni a repetir. Però entenc que el president encaixés malament el "no tranquil" amb què el senyor Antonio Baños li va comunicar que la CUP no el votaria, i que li repliqués que s'hauria estimat més un "sí intranquil". És lògic, perquè un 'sí', per més 'intranquil' que sigui, és senzillament un 'sí', mentre que un 'no', per més 'tranquil' que sigui, és senzillament un 'no'. Quin és, doncs, el sentit d'acompanyar el 'no' amb l'adjectiu 'tranquil'? Doncs que sembli un 'no' tan suau que el receptor no sàpiga quina cara posar i que, content i enganyat, no sols no s'empipi, sinó que encara doni les gràcies com un babau. No sé si el senyor Baños ha reflexionat sobre les seves paraules, però caldria que ho fes perquè han traspuat una feblesa que no s'adiu amb la fermesa que la CUP vol aparentar. Si hom està segur d'ell mateix, diu 'sí' o diu 'no'. La resta és pur maquillatge. Talment com qui t'adorm el peu perquè no t'adonis que et trepitja l'ull de poll. Ja s'entén que aquell 'no', sumat al 'no' del búnquer, feia de molt mal verbalitzar, però sobta, francament, aquesta manca de coratge venint d'un partit que insisteix tant -amb molt bon criteri- que Catalunya ha de dir 'no' a les lleis espanyoles.

Arribats aquí, comprenc que per als observadors forans resulti incomprensible la imatge que vam oferir el 12 de novembre. No s'entén que la gran figura institucional del procés, el seu rostre més internacional, el seu actiu diplomàtic més valuós -criminalitzat i perseguit per l'Estat espanyol per aquest motiu- sigui abatut pels mateixos independentistes. És un despropòsit de bojos. Els catalans hi tenim la mà trencada en el desagraïment. I sovint ens falta dignitat. Ja ho sé que ens la van prendre. Però se suposa que n'havíem recuperat un bon tros, oi? Sembla un comportament tan malaltís i tan profundament autodestructiu que només s'explica com a conseqüència dels molts anys que fa que no decidim per nosaltres mateixos, cosa que comporta una tendència irrefrenable a cercar més les nostres diferències com a captius que no pas les diferències amb l'amo.

En el film "Fugitius", del 1958, protagonitzat per Tony Curtis i Sidney Poitier, hi trobem un blanc i un negre que, tot i estar encadenats pel canell l'un amb l'altre, s'evadeixen d'un furgó policial. En la recerca, un periodista i el xèrif mantenen aquest diàleg:

PERIODISTA: Ei, Max! Com se'ls va acudir, d'encadenar un blanc amb un negre?

XÈRIF: El guardià tenia sentit de l'humor.

PERIODISTA: I què diu ara?

XÈRIF: Que no cal amoïnar-se. El més probable és que es matin entre ells abans de recórrer deu quilòmetres.

Efectivament, les diferències entre els evadits no triguen a sorgir. Mentre colpegen debades la cadena amb una pedra, el blanc somia amb la llibertat per comprar-se unes sabates d'ant, una camisa de seda i un vestit nou; el negre, en canvi, somia amb la llibertat per no haver de dir mai més "sí, senyor amo." I repeteix: "Mai més 'sí, senyor amo'; mai més 'sí, senyor amo'". El blanc vol anar al sud, perquè hi té una amiga, i el negre vol anar al nord, perquè el sud no és bon lloc per als negres. La predicció del xèrif està servida. Finalment, després d'un munt de conflictes i sense deixar de fer-se la guitza, aconsegueixen tallar la cadena i separar-se. Serà per poc temps, però, perquè quan el blanc corre a avisar el negre del perill d'uns aiguamolls, els seus perseguidors els agafen de nou. L'aventura ha durat poc. Els dos homes, per culpa d'ells mateixos, tornaran a viure encadenats.

Per això dic que em va doldre tant, com a català, veure independentistes participant en l'anatematització del president que ha arribat més lluny en la defensa dels nostres drets nacionals i en la consecució de la fita que ens hem proposat. No es mereixia aquell tracte de cap de les maneres i em va semblar repugnant, impropi de defensors de la llibertat. De fet, un poble que menysprea d'aquesta manera les seves figures més representatives no mereix la llibertat. Jo, que a diferència del president Mas, sóc independentista des del bressol, li estic sincerament agraït perquè ha fet tot allò que li demanàvem, n'ha assumit les conseqüències, transmet arreu del món una imatge brillant de cap d'Estat que beneficia Catalunya, i es manté ferm malgrat els moments en què, intueixo, deu tenir la humana temptació de plegar i dir "ja us ho fareu". Just allò que el búnquer espera que faci. Per tant, des del meu humil punt de vista, com a escriptor, penso que tenim el deure ètic i moral de permetre que el president Mas culmini el procés fins al llindar de la llibertat. Hi té tot el dret i s'ho mereix. Després, com ell mateix va prometre, es retirarà i vindran altres persones a ocupar el seu lloc. Temps n'hi haurà, aleshores, d'esbatussar-nos dialècticament al Parlament. Ara, però, encara hi ha combat.

L'Estat espanyol, com el guardià de la pel·lícula que havia encadenat els dos captius, sap prou bé que, més enllà de les mesures que pugui prendre, les diferències entre nosaltres són el seu principal aliat. Al final del film, hi ha un moment en què l'home blanc i l'home negre estan a punt d'enfilar-se a un tren en marxa que els traurà de l'Estat i els farà lliures. Però ja no tenen forces per pujar-hi i el tren s'allunya sense ells. L'enemic del meu poble no es diu Artur Mas; l'enemic del meu poble es diu Estat espanyol.

El Món , 22/11/2015