Establiments que tanquen
per Víctor Alexandre   
dimecres, 19 juliol 2017
Establiments que tanquenEn molt poc temps, aquests darrers mesos, Sant Cugat ha perdut diversos establiments molt arrelats, d'aquells que en diem "de tota la vida". No és que es tracti d'establiments amb segles d'història, és clar, però els anomenem així perquè s'han mantingut a lloc una bona colla de dècades i ens fa l'efecte que sempre han estat allà, que formen part del paisatge urbà. I és lògic que sigui així, en part, perquè són moltíssims els santcugatencs, de naixença o d'adopció, que tenen menys anys que alguns d'aquests establiments.

No fa gaire vam haver de lamentar la desaparició del Celler Santa Maria, al carrer del mateix nom, dirigit pel matrimoni format per en Josep i la Teresa; després ens va arribar la notícia del tancament de la botiga de moda infantil Margarita, al carrer de Xerric, de la senyora Margarita Gómez; i tot seguit, en qüestió de dies, vam saber que passaria el mateix amb can Campmany, la botiga de roba per a gent gran del carrer de Valldoreix, de la senyora Rosa Maria Campmany. En el primer cas, el del Celler Santa Maria, estem parlant d'un establiment amb seixanta-set anys d'història, inaugurat el 1949; en el segon cas, el de la botiga Margarita, l'antiguitat seria de trenta anys; i en el tercer, el de la botiga Campmany, hem de situar la seva obertura el 1948, és a dir, seixanta-vuit anys enrere.

Avui dia, en assabentar-nos que un comerç tanca les seves portes, tendim a pensar que el negoci ha fet fallida i que no quedava altre remei, però, per sort, no és pas aquesta la raó dels tres establiments esmentats. El Celler Santa Maria ha dit adéu perquè els seus propietaris volen iniciar una nova etapa a la seva vida des d'un nou vessant professional, i els altres dos pleguen per jubilació. Les persones ens fem grans, els temps canvien i els negocis familiars, tal com els hem conegut, heretats per fills i néts, semblen fruit d'una altra època. Ara tot és efímer, i allò que té valor no és l'antiguitat, sinó la novetat. Com més nou sigui un establiment més podrà presumir de modern. Tanmateix, hi ha una cosa que no lliga en aquest canvi de valors, i és la importància que donem a allò que és antic quan viatgem. ¿Com és que menystenim el que és antic en el nostre entorn, i, en canvi, quan viatgem pel món, fotografiem admirats els establiments més antics? És tota una paradoxa.

Un altre element indicatiu del signe dels nous temps el trobem en els noms dels comerços. Ara, per semblar modern, cal ser sofisticat. Allò que és planer, resulta antic. Ara les botigues que s'obren no es diuen Margarita o Campmany, això fa antic. També fa carrincló dir-se can Puig, o can Farriol, o ca la Laia... Ara toca posar-hi noms anglesos amb especificacions també en anglès. Aquests noms i rètols no diuen res que no es pugui dir en català, però es veu que en anglès sona d'allò més modern i la gent, només llegir-ho, s'amuntega davant la porta de les botigues empesa per una fal·lera compradora que no té aturador. És impressionant! Un negoci rodó! M'esgarrifo només de pensar el munt de diners que devem haver perdut per no haver descobert aquest secret cent o dos-cents anys abans. Gràcies, Josep, Teresa, Margarita i Rosa Maria per la vostra senzillesa i professionalitat davant i darrere el taulell.

Cugat.cat , 1/7/2016