L'augment de dones fumadores
per Víctor Alexandre   
dijous, 16 novembre 2017
L'augment de dones fumadoresUn estudi liderat per la Universitat Internacional de Catalunya, que té el campus a Sant Cugat, i en el qual hi ha col·laborat l'Institut d'Oncologia de la Universitat de Porto, a Portugal, ens adverteix que l'any 2020, és a dir, d'aquí a quatre anys, a Catalunya, la mortalitat per càncer de pulmó en dones d'entre 55 i 74 anys d'edat, superarà la del càncer de mama. Els investigadors informen que mentre el càncer de mama ha disminuït, gràcies, en part, als programes de detecció precoç, el de pulmó ha crescut en la mateixa proporció que també ho ha fet el nombre de dones fumadores.

Per raons culturals, el tabac va ser durant segles un hàbit genuïnament masculí. Les dones no fumaven, i, si alguna ho feia, el seu comportament era percebut com una excentricitat, com una conducta poc femenina, o, en el millor dels casos, pròpia d'una dona de vida bohèmia o distreta. Jo mateix recordo que de petit em cridava l'atenció que els capellans fumessin i que les monges, en canvi, ho tinguessin prohibit. "Per què?", preguntava a la meva mare. Però cap de les respostes que em donava em convencien. Em semblava absurd. Després, en fer setze anys, jo també vaig començar a fumar. M'hi vaig enganxar perquè em semblava que allò "feia home". Volia semblar un adult i pensava –santa innocència– que per ser adult n'hi havia prou d'imitar el que feien els adults. Ho veia a les pel·lícules i em semblava molt masculí. Si els meus admirats Bogart, Widmark o Belmondo seduïen les dones amb una cigarreta als llavis, era obvi que jo havia de fer el mateix.

Arribats aquí, però, confesso al lector que les noies m'agradaven molt més que el tabac i que, per tant, era per elles que fumava, no pas per addicció. L'addicció va venir després. Era adolescent, m'agradaven les noies i no volia que elles em veiessin com un vailet. El problema va ser que quan vaig descobrir que el cor de les dones no es conquereix amb fum, sinó amb cervell, ja era massa tard.

Al cap de molts anys, tanmateix, gràcies a una gran força de voluntat –una de les poques qualitats que tinc– vaig decidir fumar només cinc cigarretes diàries, i mai cap abans de dinar. Pensava erròniament que si fumava poc podria fumar sempre. Però cada vegada m'adonava més que d'entre les coses absurdes d'aquesta vida, amb conseqüències negatives, l'hàbit de fumar n'és una de ben sonada; i ho vaig deixar. L'any 2000 vaig enraonar amb el meu cervell, li vaig dir que era una ordre, que s'havia acabat, i mai més no he tornar a fumar. Cap trauma, cap estrès, cap recaiguda, només satisfacció; satisfacció per la qualitat de vida que vaig guanyar i satisfacció per haver pogut constatar la immensa força que podem exercir a través del cervell. Per això, quan veig una dona addicta al tabac que presenta candidatura a la mortalitat que anuncien els informes científics m'agafen ganes de dir-li: "Deixa-ho, no val la pena". Però no dic res. Comprenc que no sóc jo qui li ho ha de dir, és ella mateixa.

Cugat.cat , 21/10/2016