La "Nació de nacions" de Pedro Sánchez
per Víctor Alexandre   
dimecres, 07 febrer 2018
LaAquests dies, Pedro Sánchez, ex-secretari general del PSOE i ara militant de base, ha fet unes declaracions per mitjà de les quals espera que Catalunya l'ajudi a agafar de nou les regnes del partit i poder esdevenir, si és possible, l'alternativa a Mariano Rajoy en unes properes eleccions espanyoles. Sap que el PSOE no té futur sense els vots catalans, i, per aconseguir-los, no té escrúpols a mentir, com Zapatero, i a caure en contradiccions flagrants amb relació al que havia dit abans. És el tret definitori del Partit Socialista: fer just al contrari del que diu que farà.

En el cas particular de Pedro Sánchez, de qui Catalunya Ràdio ha reproduït darrerament declaracions anteriors que el posen en evidència, hi trobem un home que, en ser preguntat per Mònica Terribas amb relació als drets nacionals de Catalunya, reia falsament, com si li haguessin explicat un acudit dolent, i, burlant-se del procés català, se situava en un pla de superioritat moral dient: "Als socialistes ens va més la igualtat que la identitat." Era una frase per emmarcar, venint d'un nacionalista espanyol com ell, però força concordant amb aquella altra, també seva, que deia que Catalunya és una nació, però sense dret a decidir. Tot un demòcrata, l'ínclit senyor Sánchez. I és que, al capdavall, estem parlant de l'home que el mes de juny passat, a Telecinco, va ser abatut dialècticament per un infant de deu anys; un infant que li va tombar tots els arguments amb rèpliques intel·ligents i retraient-li que pretengui imposar la nació espanyola als catalans. Sánchez, sabent-se en fals, va menystenir el nen, no el va deixar parlar més i va donar el tema per tancat. És a dir, va fugir d'estudi. Potser li ve d'aquí la fal·lera de fer quilòmetres que li ha agafat.

Ara, però, l'horitzó del senyor Sánchez s'ha entenebrit i no té més remei que dir coses que, com a mínim, no enfonsin encara més el PSC. Coses com aquesta: "Espanya és una nació de nacions, i Catalunya és una nació dintre de la nació espanyola." És una frase molt rància que sona bé a oïdes dels socialistes catalans, perquè és com aquelles copes de cava de les cases d'articles de broma, que sembla que estiguin plenes i que quan te les acostes als llavis t'adones que estan buides. Analitzem-la, en tot cas. D'entrada, sobta força que algú que, en parlar de Catalunya, diu estar "més a favor de la igualtat que de la identitat", es mostri, en parlar d'Espanya, més a favor de la identitat que de la igualtat. Ho dic perquè si Pedro Sánchez, Miquel Iceta, Meritxell Batet i tot el PSC en bloc són tan partidaris de la igualtat, res no els farà més feliços que veure que Catalunya gaudeix dels mateixos drets que Espanya, oi? Igualtat com a estats independents, igualtat de veu i vot a la Unió Europea i a les Nacions Unides, igualtat en ambaixades, igualtat en seleccions nacionals, igualtat en política internacional...

Del que es tracta, ja s'entén, és que Catalunya pugui dir-se nació sempre que no n'exerceixi. Si s'agenolla i promet solemnement per escrit que mai no exercirà ni pretendrà exercir els drets propis de tota nació, el PSOE i la seva delegació catalana, en un acte d'impagable generositat, estarien disposats a concedir-li el titolet de 'nació'. Amb 'n' minúscula, naturalment. La majúscula està reservada només per a Espanya. Es tracta, doncs, de repetir la cantarella tot mirant de convèncer els militants del partit que no tinguin por, perquè Catalunya restaria lligada i ben lligada. És l'encegada arrogància d'una gent que es pensa que la Catalunya d'avui és la mateixa que la d'abans del Procés i que picarà l'ham. Ni tan sols les fortíssimes i successives patacades del PSC en cada contesa electoral no els diuen absolutament res.

L'arrogància, però, tendeix a l'autoengany i fa que el senyor Sánchez pensi que n'hi ha prou de proclamar-se 'Nació de nacions' per ser-ne. El seu raonament és aquest: «Jo sóc 'la Nació', i dintre meu tinc unes nacionetes que em fan pessigolletes.» És el gran projecte polític d'un jacobí, un projecte identitari i imperial espanyol dins el qual Catalunya només té sentit subordinada a Espanya i a la idea que 'ser català no és res més que una manera de ser espanyol'. Potser una manera un xic estranya, curiosa, peculiar, pintoresca, sí, però espanyola, espanyola, espanyola.

Tanta supèrbia fa badallar, francament. Sobretot quan aquesta supèrbia entela el cervell i, com en el cas de Pedro Sánchez i dels seus acòlits, no els permet assumir que Espanya és Espanya, i Catalunya és Catalunya. Cal una certa intel·ligència per admetre això, ja ho sabem, però caldria que fessin l'esforç. Catalunya no és ni pot ser mai "una nació dintre de la nació espanyola", perquè cap nació no pot ser mai perifèria de cap altra nació, llevat que en formi part; i si en forma part, ja no és una nació, és un tros de l'altra nació. Just el mateix, en un altre context, que el PSC dins el PSOE.

El Món , 7/11/2016