Montserrat Roig
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 juny 2018
Montserrat RoigAra fa uns dies vaig visitar l'exposició que l'Arxiu Nacional de Catalunya dedica a Montserrat Roig, en què s'hi poden veure moltes de les fotos que li va fer la gran fotoperiodista Pilar Aymerich i diferents documents personals de l'escriptora, com ara les preguntes escrites a mà de les entrevistes que feia. Montserrat Roig, com sabem, va morir prematurament a només 45 anys, el 1991, deixant al darrere no sols una obra literària i periodística d'alta qualitat, sinó també una actitud de vida en defensa dels drets de les dones i dels col·lectius més febles socialment. I, en aquest sentit, no podem oblidar els seus treballs de recerca per mantenir viva la memòria històrica de les víctimes de la barbàrie del nazisme i del franquisme.

Aquests dos darrers mesos, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, s'han fet diversos actes en record de Montserrat Roig. Se'n va fer un dins el marc del Festival de Poesia, amb participació de l'escriptora Marta Pessarrodona i de l'actriu Montse Guallar, i un altre, el 17 de desembre passat, davant el monòlit que té dedicat en una avinguda de Mira-sol. Penso que el millor homenatge que es pot fer a un artista, sigui quin sigui el seu llenguatge expressiu, és apropar-se a la seva obra. I en el cas de la Roig, una escriptora, es tracta de llegir els seus llibres, llibres com Els catalans als camps nazis, El temps de les cireres, L'hora violeta o La veu melodiosa.

D'acord amb això, crec que seria molt oportú que el Bosc Literari, que cada any organitza amb tant d'esforç l'Associació de Veïns de la Serreta–Bosc d'en Saladrigues, dediqués els plafons de la seva propera edició a petits fragments de textos de Montserrat Roig. Textos com aquest:

"El silenci que han fet planar per damunt dels catalans, dels republicans, dels vençuts de la guerra, m'ha semblat, tot sovint, que era un silenci que volien fer planar per damunt dels meus i de mi mateixa. Veia que si no retornàvem la paraula als qui l'havien de tenir quan els pertocava, nosaltres no la tindríem mai en la seva totalitat. Però hi ha silencis que són més feixucs que d'altres. Si damunt de la nostra guerra civil hi ha hagut una boira fictícia però densa, hi ha aspectes del nostre passat recent que semblen haver estat engolits per l'absurd, pel no-res. Aquest és el cas dels catalans antifeixistes que patiren la deportació als camps nazis." (Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis, 1977).

Cugat.cat , 23/12/2016