Us explico el meu infart
per Víctor Alexandre   
dilluns, 26 octubre 2020
Us explico el meu infartEl dia 26 de setembre vaig patir un infart provocat per la total obstrucció de l'artèria coronària anterior dreta i els metges em van dir que havia tingut moltíssima sort de sortir-me'n, perquè em va anar de ben poc. Les malalties de l'aparell cardiovascular són una de les causes principals de mort a Catalunya, crec que la segona, i és prou sabut que l'única manera d'intentar evitar que l'infart tingui conseqüències irreversibles és la celeritat en l'atenció. Els minuts o les hores, segons els casos, tenen una importància cabdal. Jo només tinc elogis per al personal sanitari del CAP de Sant Cugat i de la Mútua de Terrassa que va tenir la meva vida a les seves mans.

Mai abans no havia tingut cap problema del cor, tampoc a la família, i n'ignorava la simptomatologia més enllà del conegut dolor al braç, que no era el cas. En vaig ser conscient en veure al meu voltant un desplegament excepcional al servei d'urgències del CAP. Després dels primers auxilis, acompanyat per metges i infermeres molt afectuosos, vaig ser traslladat en ambulància a la Mútua de Terrassa on la unitat corresponent ja ens esperava. Confesso que vaig quedar impressionat per les meravelles que avui dia són científicament possibles en el camp del cor i que permeten introduir un implant endoluminal que evita el col·lapse de l'artèria afectada. No sé si m'explico prou bé, ja que sóc absolutament llec en medicina, però vull transmetre la meva admiració i agraïment.

Després van venir uns quants dies d'hospitalització a la planta de semicrítics on vaig ser atès per uns professionals tan exquisits, no només quant a eficiència, també quant a humanitat, que en tinc prou de pensar en ells perquè em vinguin al cap paraules boniques i de lloança. La medicina demana, per damunt de tot, eficiència, és lògic. Però penso que tan important és l'eficiència com la humanitat. L'eficiència tota sola, per satisfactòria que sigui, queda coixa si no va acompanyada d'una relació veritablement humana entre el professional i el pacient. Sobretot en el tracte hospitalari. Altrament, l'eficiència esdevé quelcom resolutiu però fred, glacial. Diria, fins i tot, que la veritable eficiència professional rau en la combinació d'ambdues qualitats: expertesa i humanitat. El caliu humà, especialment en les hores baixes de la vida, ho és tot.

En aquest sentit recordo les tres persones que, successivament, vaig veure passar per l'altre llit de la meva cambra i la importància del to afectuós amb què van ser tractades. La primera, en Manuel, amb càncer de coll; la segona, en Paco Álvarez, un tramoista amb qui vaig poder enraonar breument de teatre, amb un infart com jo; i la tercera, l'Oriol, un noi de dinou anys, víctima d'un accident de moto que li va deixar lesions d'extrema gravetat. Em va commoure l'afecte maternal amb què l'Elvira, una de les nostres infermeres, el tractava. Ella, però, era així amb tots els pacients. Sempre tan summament delicada quan a mitjanit em despertava per comprovar les meves constants. Recordo que li vaig dir: 'Vostè és una persona molt afectuosa. Les persones com vostè fan que la vida sigui més bonica'. I em va respondre: 'La meva mare em va dir que tractés els pacients com m'agradaria que em tractessin a mi, i això és el que faig'. Des d'aquí li reto homenatge i li faig la forta abraçada que les mesures de seguretat no em van permetre fer-li en el moment d'acomiadar-me'n.

Però hi ha altres persones, a banda de l'Elvira, que em van admirar per la seva humanitat i que no oblidaré: els infermers i les infermeres Alba, Albert, Belén, Janina, Joan Manel i Mireia, i les doctores Anna Garcia, Isabel Cherta i Cristina Lluch. En la Cristina Lluch vull posar un èmfasi especial, ja que va ser la doctora amb qui vaig tenir un tracte permanent i amb qui va ser un plaer enraonar i escoltar-la. Ella també és una d'aquestes persones que fan la vida més bonica a les persones que l'envolten. Moltíssimes gràcies, Cristina.

Un altre aspecte inoblidable d'aquest mal tràngol, és el suport que he rebut de tantíssimes persones. A totes elles els vull transmetre des d'aquí el meu agraïment, tant a les públiques, com ara el president Torra, Marcel Mauri, president d'Òmnium Cultural, Joan Laporta, Joel Joan o Jordi Cuixart, amb una carta molt emotiva des de la presó de Lledoners, com a les més anònimes o del meu entorn però amb el mateix valor per a mi. Emociona força rebre l'escalf de gent que no coneixes personalment i que, tanmateix, dedica un temps de la seva vida a saber com et trobes i a desitjar-te el millor. En aquest sentit, em vaig sentir molt acompanyat durant la meva estada a la clínica.

Finalment, només dir que crec fermament en la lliçó existencial que porta implícita tota adversitat. Que sapiguem veure-la o no depèn de nosaltres, però la lliçó hi és. Potser és fruit d'aquesta lliçó la dita que diu que d'un gran mal en surt un gran bé. Aquests dies, naturalment, he pogut reflexionar sobre moltes coses, però la que m'ha semblat més diàfana de totes és la certesa que tots els anys, tots els estudis, tots els esforços, per sòlids que siguin, que invertim en la obtenció d'uns anhels i en la realització d'uns somnis poden esvair-se en un instant per un simple caprici del destí. No és que ignorem això, sabem perfectament que un dia hem de morir, però vivim i actuem com si no ho sabéssim, com si no sabéssim que som petits éssers vulnerables en risc permanent i ens creguéssim eterns. No en som, d'eterns. La vida més longeva és un bri d'herba en l'oceà del temps. M'agrada molt com ho resumeix Pessoa en aquest poema: "No fem pas més renou en l'existència que les fulles de l'arbre o les passes del vent". Sí, amics, en aquest món no hi ha res més fràgil que la vida. Moltes gràcies, estimats!

Cugat.cat , 23/10/2020