El triomf del desencís
per Víctor Alexandre   
dimarts, 29 maig 2007
El triomf del desencís
La política catalana, un guirigall infantil
Una de les coses que més molesta a la ciutadania és l'actitud dels partits polítics immediatament després de saber-se el resultat de les eleccions. Tots, absolutament tots, es presenten com a triomfadors encara que les xifres palesin que han davallat amb relació als comicis anteriors. És cert que n'hi ha que admeten l'evidència, però ho fan amb la boca petita convençuts que és la millor manera de mantenir alta la moral dels votants i de mostrar-se dignes davant l'adversari. És tanta la por que tenen a reconèixer els errors comesos, és tan forta la paràlisi que els tenalla a l'hora d'elaborar un full de ruta que albiri nous horitzons, que l'elector té la sensació d'estar veient sempre la mateixa obra representada per diferents intèrprets. Això explica el rècord d'abstenció en aquestes eleccions municipals. Què esperaven, després d'haver frustrat els anhels expressats en la manifestació del 18-F o en l'Estatut del 30 de setembre? Què esperaven, si ja és un fet que no sols tenim un Parlament de fireta sinó que persistirà l'espoliació fiscal i que serà Madrid qui continuarà controlant la xarxa ferroviària, les costes i els aeroports de Catalunya?

Aquesta és l'arrel de la immensa frustració que provoca avui dia el discurs polític en la ciutadania en general i en la gent jove en particular. En aquest sentit, en el de la gent jove, Esquerra Republicana, tot i haver aconseguit un increment global de tres-cents regidors, hauria de reflexionar sobre l'ascens que la CUP ha experimentat a costa seva en poblacions com Berga, Manresa, Mataró, Molins de Rei, Vic o Vilafranca del Penedès. Però també, en altres aspectes, hauria de reflexionar Convergència i Unió, que tot i haver guanyat tres nous regidors a Barcelona, continua essent incapaç de governar la capital de Catalunya alhora que ha perdut Tarragona. I naturalment també ho haurien de fer el PSC i ICV, que és com dir Dupond i Dupont, dos partits que van per la vida proclamant-se catalanistes i de progrés, però que no tenen cap més objectiu que emmirallar Catalunya amb Extremadura o Múrcia en lloc de fer-ho amb les nacions políticament lliures i reconegudes del món.

Em temo, però, que no hi haurà reflexió per part de ningú. És més fàcil blasmar l'adversari que admetre les pròpies contradiccions. Per això hem convertit la política catalana en un guirigall infantil farcit d'acusacions mútues que no tenen cap més objectiu que dilatar el temps tant com es pugui per no haver d'afrontar la pregunta més temuda de totes: si Catalunya és una nació adulta, què hi fa sotmesa a Espanya?

El Singular Digital , 29/5/2007
Racó Català , 1/6/2007