"La S del PSC no Ús de socialista, Ús de sectari"
per Ďscar Batet   
dijous, 06 desembre 2007
VÝctor Alexandre, a la manifestaciˇ de l'1-D
VÝctor Alexandre, a la manifestaciˇ de l'1-D
Entrevista publicada al Diari de Mataró el 18/10/2007:

La llengua catalana està en perill?
En perill sí, perquè, si no estigués en perill no en parlaríem. Aquesta és la evidència més gran, no? És cert que llengües que des del nostre punt de vista no estan en perill, per exemple la francesa, també a França en parlen i la volen protegir de la força de l'anglès. Això ens hauria de fer reflexionar si un estat amb tots els ets i uts i una llengua amb el potencial que té la llengua francesa, amb tants estats que la parlen, té por de la globalització i de l'hegemonia que pot suposar l'anglès, com hem d'estar nosaltres que no tenim ni estructures estatals per defensar-la? La llengua catalana està en perill com ho estan altres llengües amenaçades en aquesta època de la globalització, però el perill més gran de la llengua catalana no és lingüístic, sinó polític. No té estructures per defensar-se i per tant està amenaçada de mort; això no vol dir que mori, perquè jo sóc optimista. Penso que aquest país políticament farà un gir i, aleshores, el podrem capgirar una mica, però el terreny que ha perdut la llengua catalana, ja difícilment el recuperarà. No parlo de barbarismes, sinó de sintaxi, d'estructura... comença a ser un calc de la llengua espanyola. Hi ha llengües més petites que nosaltres en demografia que tenen molt més bona salut, però és que darrera del cas català continua havent-hi un problema polític. El danès té més bona salut que el català perquè té unes estructures d'Estat que li permeten defensar-se dins el seu àmbit, cosa que no té la llengua catalana.

Creus que pot arribar a desaparèixer?
La llengua catalana desapareixerà com desapareix tot en aquesta vida. No hi ha res que sigui etern. Desapareixerà com han desaparegut llengües grans i grans imperis. El que passa és que nosaltres tenim l'obligació de defensar-la i no provocar la seva mort. El que no podem fer és assassinar-la. Aquesta és una pregunta que pot servir per a qualsevol llengua: la llengua danesa morirà algun dia? Sí, és clar, i la llengua anglesa també per més que, des de la perspectiva del present, ens sembli impossible. Ara, la llengua catalana, com que no té eïnes d'autodefensa, és molt més propensa. No ens enganyem: el bilingüisme no existeix, no a nivell general. Existeix individualment, hi ha persones que són bilingües per raons familiars, però els pobles no són bilingües. Un poble té una llengua i s'expressa a través d'ella. La coexistència de dues llengües és impossible perquè sempre n'hi ha una de forta i una de feble i ens volen fer creure que la llengua petita es menjarà la grossa. Impossible. Per entendre-ho, només cal posar un peix gran i un de petit en una peixera. El peix petit només durarà uns minuts. Si la llengua catalana no és llengua oficial i única a Catalunya, està condemnada a desaparèixer per raons òbvies. Això no vol dir que la gent hagi de deixar de saber espanyol, no. Els danesos també saben anglès i pots anar on vulguis de Dinamarca i et podràs entendre en anglès perfectament, però la llengua oficial de Dinamarca és el danès, no l'anglès.

Per què sovint es fa de la llengua motiu de confrontació política i social?
Perquè la llengua mou moltes emocions, i això ho veiem cada vegada que hi ha un debat. Per exemple, quan a la televisió es toca aquest tema, les passions esclaten com no esclaten en cap altre debat. Es pot parlar de víctimes de maltractaments, es pot parlar d'accidents de trànsit i es pot parlar de moltes coses, però mai no hi ha aquesta passió. La gent parla d'una manera molt entenimentada, però quan es toca la llengua, toques el tema polític. I darrera la defensa de la llengua espanyola hi ha una actitud profundament nacionalista i sibil·lina que defensa l'hegemonia espanyola. La llengua és una excusa per defensar aquesta hegemonia. El blaverisme fa el mateix al País Valencià: defensa el valencià com si fos una llengua diferent del català per esquarterar-nos la llengua i afeblir-la. Saben que afeblint la llengua catalana s'afebleix la cohesió dels Països Catalans i, de retruc, el seu pes específic a Europa. Darrera d'això hi ha una actitud política netament espanyolista.

De quina manera afecta el fenòmen de la immigració a la situació del català?
Jo no culparia la immigració del tema de la llengua. Crec que la immigració s'utilitza per defugir les pròpies responsabilitats. El senyor que ve del Senegal no té cap culpa del problema que pateix la llengua catalana. No el podem culpabilitzar de dir que enfonsa la llengua. Ell ve aquí a guanyar-se la vida i es troba amb el que es troba: un conflicte polític entre Catalunya i Espanya que no hem sabut resoldre. I, clar, culpabilitzar-lo de la nostra manca de capacitat és profundament injust. És cert que la immigració ha estat utilitzada sempre pel poder per conquerir pobles. La Xina ho està fent al Tibet. Al Tibet hi havia sis milions de persones i en aquest moment hi ha vuit milions de xinesos. És a dir: la Xina ha enviat més gent que no pas els habitants del Tibet, perquè si hi ha més gent de fora que de dins, els de fora acaben dominant els de dins, i la llengua dels de fora acaba dominant la llengua genuïna dels de la terra, de manera que els de dins es troben que cada vegada que han de fer un tràmit troben que els funcionaris no saben la llengua. Els tibetans es veuen obligats a aprendre el xinès i el mateix va passar amb els catalans. Els catalans no sabien parlar espanyol, però els funcionaris que es trobaven darrera els taulells no sabien català i com que tenien un grau d'autoritat per sobre dels catalans, era el català que havia d'aprendre la llengua del funcionari. Això encara passa avui dia. La immigració és un instrument de l'espanyolisme, especialment la immigració sud-americana que parla espanyol, i s'ha convertit en un aliat involuntari o inconscient del poder espanyolista.

Parlem molt dels Països Catalans, però les Illes i el País Valencià estan radicalment castellanitzats...
Pa´sos CatalansCada territori té una realitat diferent i aplicar certes polítiques en un altre territori no sempre és una bona estratègia. Ara bé, fixem-nos en qui ha governat les Illes fins fa uns mesos i qui governa el País Valencià: el Partit Popular. És un partit que dins el seu programa inclou l'esquarterament dràstic dels Països Catalans i per aconseguir-ho aplica la política més vella del món: divideix i venceràs. De tota manera, jo no seria tan pessimista respecte a aquests territoris. És cert que hi ha zones que són molt fosques en aquest sentit, però n'hi ha d'altres on la llengua catalana té una certa vitalitat. Sueca, per exemple, és practicament monolingüe, és catalana. A València, en canvi, és horrorós. Però les coses poden canviar si el país fa un tomb. És el cas d'Israel i de la llengua hebrea. L'hebreu era una llengua pràcticament en extinció, però a partir que el poble jueu aconsegueix ser un Estat, la situació es capgira ràpidament. Avui, l'hebreu té una vitalitat immensa, encara que no és l'hebreu d'abans; per això dic que hi ha coses que es perden... Torna a ser un problema polític.

Independència per a Catalunya i per a tots els Països Catalans, tot alhora?
Hi ha gent que és molt dràstica amb això, jo no ho seria tant. El concepte de Països Catalans el tinc claríssim, però són realitats diferents. Estem esmicolats i cada territori té un govern diferent, i conjuminar això és molt difícil. Si Catalunya fa un cop de cap i tira endavant la independència, com la poden seguir el País Valencià i les Illes si hi governa el PP? És impossible. Però també seria absurd dir: "Ah, no, no! Fins que el País Valencià i les Illes no canviïn, Catalunya s'esperarà i es conformarà sent espanyola. Si una persona pateix una paràlisi del seu cos, i el metge li diu: "si t'opero, la meitat del teu cos recuperarà la plena normalitat. L'estat de l'altra part, no és irreversible, però el procés de recuperació serà tot molt més lent i no et puc dir quan trigarà. Per altra banda, si no operem ara mateix, et quedaràs totalment paralitzat. Què vols fer?" Jo crec que la resposta de qualsevol persona seria: "endavant, operi'm".

Durant els anys 50, 60 i 70, Franco va enviar milers de persones d'arreu Espanya a Catalunya. Creus que aquesta va ser una forma de colonització cultural, lingüística i social?
Sí, sí, clar. Això ho han fet tots els pobles del món. També ho va fer Catalunya a l'Alguer. Es tracta d'aconseguir minoritzar el poble autòcton. Quan el tens minoritzat, el domines. Aleshores, pots fer la demagògia aquella de dir: "És que a Catalunya el cinquanta per cent de la gent que hi ha és hispanoparlant, té la llengua espanyola com a llengua materna". La llengua espanyola mereix tots els respectes com a llengua, però la llengua pròpia de Catalunya és el català, independentment de les llengües maternes que tingui la gent que ha vingut a viure a Catalunya. Des d'un punt de vista universalista, seria injust considerar que els hispanoparlants han de tenir més drets que els parlants de wòlof, que són els senegalesos. Perquè... que no som tots iguals? O és que hi ha catalans de primera i catalans de segona? Per què un català amb la mare a Burgos ha de ser superior a un català amb la mare a Dakar? Davant la llei, tots han de tenir els mateixos drets, independentment de la llengua que cadascú parli a casa seva. La llengua pròpia d'aquest país és el català i ha de ser la llengua vehicular. Perquè, si no, és una llengua inútil i allò que no és necessari desapareix. Pots viure a Catalunya sense saber un borrall de català. En canvi, pots tenir problemes greus si no saps espanyol. Avui dia és impossible mirar TV3 si no saps espanyol, perquè una gran quantitat dels seus continguts són en espanyol.

Actualment, a Catalunya, l'esquerra està políticament fragmentada. D'una banda, hi ha un nacionalisme espanyol: PSC-PSOE i Iniciativa per Catalunya, i de l'altra, un nacionalisme català: ERC i altres partits petits. Com és pot assolir la independència amb aquesta divisió?
La divisió del catalanisme és greu, perquè hi ha gent que és molt excloent. Jo els diria: escolteu, si aneu excloent gent, us quedareu sols. És que si anem així, al final resultarà que els autèntics catalans, els únics autèntics catalans, seran els de la CUP o els Maulets. Jo estic d'acord amb tots els seus plantejaments. D'acord, em sembla molt bé, però, si ni els d'ERC no són independentistes, al final queden quatre gats aquí, i no veig la manera de ser independents. Jo seria molt més afectuós amb la gent que és catalanista, però que té tempos diferents. Els processos són sempre individuals. Cada persona fa el seu procés, i no pots pretendre que el teu fill o la teva dona o qui sigui, faci el procés vital al mateix ritme que tu, perquè això és una exigència que l'altre no pot assumir. De manera que m'agradaria molt tenir asseguts en una taula els de la CUP, els d'Endavant, els Maulets, ERC, la JERC, la gent sobiranista que hi ha a Convergència, que n'hi ha molta també, la gent sobiranista que hi ha a Iniciativa, que també n'hi ha –una altra cosa és la política dels seus partits-, perquè si no estem units, no hi ha manera. No cal que inventem, mirem el que fa Espanya: el nacionalisme espanyol -d'esquerres i de dretes- està profundament unit. És molt hermètic. No hi ha diferències essencials entre el PP i el PSOE pel que fa a Espanya, només matisos dialèctics. Copiem-los i estiguem units. Jo demanaria unitat a la gent sobiranista d'aquest país. Aquesta guerra fraticida que hi ha entre ERC i Convergència em sembla molt negativa per al país i molt beneficiosa per a Espanya.

Quines diferències substancials hi ha entre el nacionalisme català d'esquerres i el nacionalisme català de dretes?
El nacionalisme català de dretes, justament perquè és de dretes, és conservador i no té com a prioritat la màxima cota de llibertats polítiques d'aquest país. Això ho guarda a la cartera de les emocions. Emotivament, amb Convergència hi trobes una afinitat. Un gruix de Convergència votaria sí a la independència, però això no és materialitza perquè per a tota aquesta gent encara és una cosa emotiva i no es veu amb cor de portar-ho a la pràctica; per a ells la prioritat és el dia a dia, la tranquil·litat, l'economia, els bons aliments, el qui dia passa any empeny... I, clar, així no s'avança. Aquesta és la diferència entre l'una i l'altra. Però crec que hi ha moltes més coses que els uneixen que no pas els separen.

Podem confiar en un partit nacionalista català i de dretes com és CiU?
Home, confiar... n'hi ha prou de mirar enrera i veure que és un partit que ha governat durant un quart de segle i fins on ha estat capaç d'arribar. La veritat és que en aquest període de temps, ha fet algunes coses que són conquestes i que s'han de reconèixer, com és l'existència de TV3 o els Mossos d'Esquadra. Són petites victòries, interessants, però el país, durant un quart de segle, ha estat estabornit nacionalment parlant. És després de la marxa de Pujol que el país es desperta políticament. És quan l'independentisme es converteix en la tercera força parlamentària amb 23 diputats i creix espectacularment. I per què passa això? Passa perquè és gent jove, gent que s'incorpora al vot per primer cop. CiU ho ha reconegut: les baixes que està patint és perquè la gent se li mor. Això vol dir que estan defensant unes idees que no sintonitzen amb els nous catalans i amb els que vénen: joves que no han viscut una guerra, que són gent desacomplexada i que volen tenir els mateixos drets que pugui tenir Holanda, Suècia o qualsevol Estat. Per a mi, un govern hegemònic de CiU seria una involució. Seria un quart de segle més de mantenir aquesta política de peix al cove o de qui dia passa any empeny. Algú pot dir: "Que potser hem avançat gaire, amb Esquerra al govern?". La veritat és que no. Jo estic radicalment en contra que Esquerra hagi fet president Montilla, em sembla un error històric que l'actual direcció d'Esquerra pagarà molt car. Crec que era més digne estar a l'oposició i créixer. Encara que Esquerra ens vulgui fer creure que sí, no hem avançat gens. Si s'ho creu, és que és innocent, perquè el projecte del PSC no contempla, ni en els somnis més al·lucinants, la independència de Catalunya. És l'últim que convé al PSC. Si hi ha consciència nacional a Catalunya, el PSC desapareix. A més consciència nacional, menys votants té el PSC. Com més espanyolitzats estiguem els catalans, més votants té el PSC. La política que s'aplica a TV3 està en aquesta línia.

El PSC com a braç executor del nacionalisme espanyol...
PSCSí, el PSC és un partit netament espanyolista. No s'han de tenir manies a definir el PSC. Ja sé que hi ha algú que no n'és, d'espanyolista, com per exemple Xavier Rubert de Ventós o l'Oriol Bohigas, que defensen la independència de Catalunya. Però aquestes persones no tenen cap pes específic dins el PSC, són peces ornamentals. Ventós i Bohigas només són la coartada catalanista del partit. El PSC és un partit nacionalista espanyol. Algú dirà: "Això és molt fort!". Sí, és clar que ho és. És que si no diem les coses pel seu nom no ens entendrem. A mi no m'ofèn que em diguin que sóc un nacionalista català perquè defenso la independència de Catalunya i els drets nacionals d'aquest poble. Ara bé, estic desitjant deixar de defensar tot això per convertir-me en un ciutadà tan normal com pugui ser-ho un portuguès, un maltès o un holandès. El nacionalisme espanyol, en canvi, és indefensable. Què defensa, Espanya, si ja té un Estat? El nacionalisme l'entenc com una mesura de supervivència, no com una mesura de dominació. Per tant, si els partits que defensen la independència de Catalunya i la unitat dels Països Catalans són nacionalistes, és evident que els partits que defensen la unitat d'Espanya són partits nacionalistes espanyols. I el mateix podem dir de les persones, en el pla individual. El PSC és un d'aquests partits. El PSC defensa la unitat d'Espanya fins a la fi dels temps. Doncs bé, això és nacionalisme espanyol. I si els ofèn que els diguin espanyolistes, n'hi haurà prou que es passin al catalanisme. Sempre seran benvinguts.

La direcció del PSC diu que cal un canvi generacional als ajuntaments catalans. És l'excusa per espanyolitzar encara més el PSC?
El país està experimentant un canvi generacional. La prova és el creixement de l'independentisme. El PSC també s'ho hauria de fer mirar nacionalment parlant, perquè la davallada de vots que ha tingut en aquestes últimes eleccions ha estat espectacular. Els que van a contracorrent són ells, que no sintonitzen amb els nous temps i amb els nous catalans que arriben.

Com anem d'autoestima els catalans?
Baixa. No tot és autoodi. Hi ha gent que té autoodi, certament, i això és greu. Algú que odiï el que ell representa i que voldria deixar de ser ell per convertir-se en part d'un altre, és carn de psiquiatre. S'ha d'entendre per què passa. Només passa en pobles perdedors. El poble jueu també té autoodi. El poble anglès, no. No es concep que un anglès tingui autoodi, un jueu sí, perquè la seva és una història de derrotes i la de l'anglès, de victòries. I el poble alemany també té autoodi perquè ha viscut humiliacions històriques per raons de guerra. També hi ha alemanys que s'avergonyeixen del seu poble. Els catalans tenim l'autoestima baixa perquè hem perdut i aquesta autoestima baixa es manifesta en tots els àmbits i un d'ells és la llengua. Creiem que hem de canviar de llengua quan algú parla espanyol, encara que ens entengui perfectament en català, perquè ens considerem inferiors, i l'inferior sempre s'ha d'amotllar al superior. Aquesta actitud no la té mai un hispanoparlant, perquè ell té moral de victòria i continua parlant en espanyol sense cap mala fe. És el català, per tant, qui sempre canvia de llengua, l'hispanoparlant no ho fa mai. Encara que estigui a TV3, l'hispanoparlant continua parlant en espanyol. Si un català parla en català a TVE es considera de molt mala educació. És la diferència que hi ha entre una persona considerada "superior" i una persona considerada "inferior". La primera no ha de canviar mai, la segona ho ha de fer sempre.

Espanya odia Catalunya?
Hi ha racisme. Això és molt delicat, perquè algú es pot posar les mans al cap quan dius que a Espanya hi ha racisme anticatalà. Però el cert és que hi ha catalanofòbia, i molt forta. No tots els espanyols odien Catalunya i els catalans, és clar, però estaria bé que diguessin la seva quan s'ataca Catalunya i la defensessin igual que defensen els drets d'altres pobles. Si no són catalanofòbics, per què callen? Hi ha un racisme que no és de pigmentació, és un racisme de concepte. Si no hi hagués racisme anticatalà, cap polític espanyol no el podria utilitzar per guanyar eleccions. Si no hi hagués racisme anticatalà, qui guanyaria vots malparlant dels catalans?

En el teu llibre Despullant Espanya, preguntes: "Què ens passa als catalans, existim com a poble o som un miratge de la història?"...
Si els catalans ens vantem de tenir mil anys d'història, potser ja és hora que diguem què volem ser. Jo defenso la independència no tan sols de Catalunya, sinó de qualsevol poble del món que tingui consciència de ser-ho. Per tant, crec que no s'ha de defensar la independència per raons polítiques, que n'hi ha, sinó per raons merament humanes. Quan l'ésser humà es fa gran, esdevé adult. I quan és adult, llevat que sigui un babau, pretén prendre decisions pròpies i assumir les conseqüències d'aquestes decisions. Vol ser un individu independent. El que no s'entén és que un poble adult consenti que un altre poble prengui decisions per ell. Catalunya serà allò que els catalans vulguin. I si els catalans no volen ser res, si prefereixen ser cua de lluç que cap d'arengada, n'hauran d'assumir les conseqüències. Però crec que aquest poble té energia pròpia per donar un cop de timó. Jo no em conformo amb les injustícies que veig. No hem vingut a aquest món a fer vida contemplativa, hem vingut al món a canviar el curs de la història i totes aquelles coses que ens són adverses.

També, al teu llibre Jo no sóc espanyol, dius una cosa que em va agradar molt, alhora que em va colpir: "Primer s'obliga el vençut a aprendre la llengua del vencedor, després se li diu que és també la llengua natural del seu poble"...
El procés és aquest: un poble és monolingüe, i, com tots els pobles, parla la seva llengua. Quan arriba el colonitzador es troba que els habitants no l'entenen, però, com que els domina, ja sigui políticament o per la força, no triguen a aprendre la llengua invasiva. Així comença el procés de substitució fins que arriba un moment en què el colonitzador pot dir que el poble colonitzat és un poble bilingüe. El problema és que el colonitzat no s'adona que l'estació que ve després del bilingüisme és un nou monolingüisme. El bilingüisme, per tant, és una estació intermèdia entre dos monolingüismes, l'autòcton i el del colonitzador. Acabat el procés, el poble colonitzat torna a ser monolingüe, però monolingüe en la llengua del seu colonitzador.

Com se't va acudir portar al teatre el que li va passar a l'Èric Bertran?
No se'm va acudir a mi, se li va acudir al director Pere Planella quan va llegir el llibre sobre el cas. Jo havia tutelat aquell llibre i n'havia fet el pròleg i, per tant, coneixia molt bé la història, però no em va passar pel cap que allò es pogués convertir en una obra de teatre. En Planella hi va veure possibilitats dramatúrgiques i em va encarregar que escrivís una obra de teatre. No ens coneixíem. Ens va presentar en Joel Joan, que és amic de tots dos. L'obra la vaig començar a escriure l'estiu del 2006 i poc després es va convertir en realitat. És una tragicomèdia amb molt d'humor, malgrat l'assetjament que l'Èric va patir a l'Audiència Nacional espanyola i a l'institut. Un nen de catorze anys convertit en terrorista perquè va enviar un correu demanant l'etiquetatge en català! Malgrat la injustícia narrada, jo volia que l'espectador no sortís del teatre emprenyat o crispat. Volia que s'ho passés molt bé i això també ho volia en Pere Planella. Per això l'espectador riu molt, perquè l'humor pot enviar càrregues de profunditat molt més fortes que el drama. La gent també s'adona que, per molt que rigui, tot allò va passar de veritat entre el 2004 i el 2005.

Dius que TV3 està cada cop més espanyolitzada. Per què?
TV3 a tra´ciˇPerquè la governa el PSC. El PSC tenia moltes ganes de fer seva TV3. Moltíssimes ganes. Jo mai no he admès que ERC es deixés perdre la responsabilitat sobre TV3 i Catalunya Ràdio, perquè ERC no té cap altaveu mediàtic. El PSC, en canvi, controla la immensa majoria dels mitjans de comunicació de Catalunya. Això només passa en les dictadures. Cedir els mitjans públics al PSC, és un comportament suïcida per part d'Esquerra. Però també ho és per al país, perquè deixar TV3 en mans d'un partit nacionalista espanyol disfressat de catalanista darrera d'una falsa "C" és gravíssim. Has vist el programa No em ratllis? És un producte digne del laboratori espanyolitzador del carrer Nicaragua de Barcelona. I així gairebé tot. Sense que ens n'adonem, dia rere dia, telenotícies rere telenotícies, els catalans experimentem una profunda rentada de cervell en què s'intenta que interioritzem que Espanya forma part de la nostra realitat nacional i que Catalunya i Espanya són una cosa indestriable fins que arribi el dia del judici final. Es tracta d'assumir que Burgos és una realitat molt més propera que no pas Perpinyà, Sueca, Fraga o Maó. L'allau de notícies insignificants que TV3 ens dóna sobre Espanya té aquest objectiu: que interioritzem que Àvila, Toledo, Burgos, etc., formen part del nostre mapa mental mentre que el País Valencià, les Illes, la Catalunya del Nord, Andorra o la Franja de Ponent són realitats anecdòtiques que només tenen sentit quan hi passa alguna cosa important. Si TV3 continua en mans d'aquesta gent, la consciència nacional dels catalans baixarà. Cosa que significarà més vots per a aquest partit. Això és el que pretén el PSC: utilitzar TV3 com a instrument dels seus interessos electorals. Des d'aquest punt de vista, doncs, mala peça al teler.

Catalunya Ràdio també està espanyolitzada?
Rita Marzoa
Rita Marzoa
Sí, també. Molt. Només has d'agafar els informatius de Catalunya Ràdio i veure com es prioritzen notícies espanyoles. Tot passa per Espanya. Els referents sempre són espanyols. Tot això és molt subtil, a vegades, però com que estem tan espanyolitzats, ni ens n'adonem. Quan, per exemple, se'ns diu que una persona ha batut alguna marca o ha fet alguna cosa que no s'havia fet mai a Espanya, ¿estem parlant de la ràdio nacional de Catalunya o de la ràdio nacional d'Espanya? Quina importància té que allò no s'hagi fet mai a Espanya? El marc immediat dels catalans ha de ser Europa, no cal passar per Espanya per ser europeu, oi que no? Una altra prova la tenim en la marginació que pateixen a Catalunya Ràdio moltes persones que tenen clar quin és el seu país; i els que no es veuen marginats és perquè són bons minyons que mai no s'enfrontaran amb el poder. Prefereixen tranquil·litat i bons aliments i anar fent. I, aquells que s'hi enfronten, com per exemple la Rita Marzoa, són castigats severament, i de passar a fer un programa de 3 a 4 de la tarda, la passen a les 6 del matí. I se'ls crida al despatx, com la van cridar a ella. Li van preguntar com és que el seu programa "Si més no" tenia com a referent els Països Catalans, quan aquest terme -Països Catalans-, segons el punt de vista de la direcció de Catalunya Ràdio, és un terme ofensiu per al País Valencià. Això va anar així i com que la Rita Marzoa no sols no en va fer cas d'aquest advertiment, sinó que els va dir que si una cosa tenen clara els valencians que escolten Catalunya Ràdio són els Països Catalans, va ser apartada dràsticament. Els Països Catalans és una cosa que fa mal al PSC. Per això, els comissaris polítics que hi ha a TV3 i a Catalunya Ràdio actuen en conseqüència. Cada vegada que ensumen algú que té clara una clara consciència nacional catalana, el sentencien. La S del PSC no és de socialista, és de sectari. És un partit profundament, esfereïdorament sectari, sense escrúpols. Això no havia passat mai amb Convergència i Unió. A CiU se li podran fer moltes crítiques, però no té aquest sectarisme. TV3 també va tenir un grau d'espanyolització amb CiU, però no va arribar mai a aquests límits. La prova és que amb CiU hi havia gent que eren socialistes fins el moll de l'os com Carles Francino o l'Àngels Barceló. Si aquests presentadors haguessin estat independentistes, avui dia, amb el PSC governant TV3, estarien tan arraconats com la Rita Marzoa a Catalunya Ràdio o com l'Esther Sardans a COM Ràdio. Aquesta és la diferència. I això és gravíssim.

Espanyolitza més un telenotícies de TV3 que La mañana de la COPE?
Sí, molt més, i d'una manera abassegadora. Pot semblar un estirabot dit així, perquè tots sabem què és La mañana de la COPE, però n'hi ha prou d'analitzar-ho per veure que és així. La mañana de la COPE no espanyolitza per la senzilla raó que quan un català escolta la COPE sap molt bé què està escoltant i té tots els filtres i mecanismes de defensa activats. En canvi, quan seus al sofà i veus TV3, tots aquests mecanismes es desactiven i els filtres desapareixen, perquè és "la teva", i parla la teva llengua i ho diu tot d'una manera molt més civilitzada, més bonica i amb formes més amables. Llavors et relaxes. I és justament aleshores quan et penetra tot el missatge espanyolitzador de l'emissora. En altres paraules, quan els catalans escolten la COPE estan armats psicològicament; quan veuen TV3 creuen que no els cal i és aleshores quan els gols els entren per tot arreu.

Quan l'ex-alcalde de Mataró Joan Majó va anar a Madrid com a ministre d'indústria, va ser el "ministro catalán". Ara és un espanyol a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió?
Joan Majˇ
Joan Majˇ
El senyor Joan Majó era ministre a l'època dels GAL i jo no puc concebre que un demòcrata pogués ocupar un càrrec així en una època com aquella sense obrir la boca. Si jo fos ministre d'un govern que ha creat una banda terrorista, dimitiria per una simple qüestió de principis. No voldria tenir cap relació amb un govern d'aquesta mena. Però el senyor Joan Majó va continuar sent ministre sense cap problema. És un polític espanyolista, que practica l'espanyolisme en la mesura que li és possible, i justament l'han posat en aquest càrrec de director general de la Corporació perquè faci aquesta política. Ell, com a home del partit, fa la política que interessa el PSC. I després en vindrà un altre.

L'Estat espanyol sempre ha tingut un tracte diferenciat envers Euskadi i Catalunya, sempre ha deixat fer més als bascos que a nosaltres. Per què?
Perquè no hi veu tantes diferències. Espanya té clara consciència que Catalunya és un altre poble, una altra nació. I es nota sovint en les declaracions d'alguns polítics. Que un quadre, posem pel cas, passi del museu del Prado al museu Picasso de Barcelona, ho viuen com si els arrenquessin un queixal. És com si els diguessin que aquell quadre ja no estarà mai més a Espanya. Per això quan una empresa multinacional s'instal·la a Barcelona i deixa de tenir la seu a Madrid, ells ho viuen com si els tallessin un dit, com si aquella empresa se n'anés a un altre país. I és que realment és així. En canvi, amb el País Basc això no passa. Hi ha el tema de la llengua també. La llengua basca s'està recuperant, però durant una època es parlava en àmbits molt reduïts. En parlar la mateixa llengua, els espanyols -lògicament- no tenien la sensació que Euskal Herria fos una altra nació. Fixa't en la prepotència espanyola amb Hispanoamèrica. Encara es miren aquells països com si fossin súbdits de la corona espanyola. En el cas català, a diferència del basc, no hi ha hagut violència, però, tot i així, l'animadversió contra Catalunya és més forta perquè la llengua explicita l'existència de dos pobles netament diferenciats.

Euskadi arribarà abans a la independència que Catalunya?
No ho crec. Crec que hi arribarem plegats. Hi ha massa proximitat perquè es pugui produir un procés i l'altre no. Si el País Basc celebrés un referèndum d'autodeterminació, és impossible pensar que al cap de quatre dies no se'n faria un altre a Catalunya. Espanya ho sap, això, i ho intentarà impedir com sigui. Jo crec que la independència de Catalunya arribarà aviat. Els processos d'emancipació nacional, quan es produeixen, ho fan d'una manera molt ràpida. I el divorci no es produeix per cap cataclisme, sinó per coses aparentment insignificants. Quan una parella se separa, sempre hi ha una causa, sempre hi ha un deteriorament de la relació que es va manifestant a poc a poc. Però la gota que fa vessar el got, allò que provoca el trencament definitiu, sempre és un motiu força petit. Algú, fins i tot, pot pensar: "no n'hi havia per tant". És clar, que no. Però és que el motiu petit no és més que la culminació del procés que els dos membres de la parella havien iniciat molt de temps enrere gairebé sense adonar-se'n. I quan ho fan, el distanciament és tan gran, estan tan lluny l'un de l'altre, que ja no té cap sentit el manteniment de la convivència. El motiu final, per tant, és només el detonant, no pas la causa.

Sobre l'Estatut, què haurem de fer els catalans si a Madrid ens el retallen?
El que es faci es farà tard, en tot cas. Ja ens van tombar l'Estatut del 30 de setembre, que, tot i que era ben poca cosa per a un poble amb un mínim de dignitat, era molt més que la pelleringa escardalenca en què s'ha convertit. En aquell moment, el poble de Catalunya, a través dels seus representants polítics -mira que és difícil que la gent es posi d'acord en un 90 per cent-, democràticament, pacíficament, a través del Parlament de Catalunya, va aprovar un Estatut. Però resulta que ve el país del costat i ens diu "Ja us hi podeu posar fulles, perquè qui decideix som nosaltres". Això és tan ofensiu, que no deixa altra alternativa al poble de Catalunya que sortir al carrer i dir: "Però qui us heu cregut que sou?". Tots els que ens van dir que votéssim aquest Estatut, encara diuen que és boníssim. El PSC mobilitzarà la societat catalana? Si el PSC ha estat el gran aliat del buidatge d'aquest Estatut. Ens queda Esquerra Republicana, Convergència i Unió i el sector sobiranista d'ICV. Si tots ells s'unissin i mobilitzessin la gent encara es podria aconseguir alguna cosa. Quan demanes pa i et donen una engruna, has de tenir la dignitar de llançar-la a la cara del dèspota.

Quin preu cal pagar per ser un periodista i escriptor independentista?
L'estigmatització. Ser una persona incòmoda. Tots aquests hipòcrites que ara fan lloances de Manuel de Pedrolo o de Ramon Barnils em fan fàstic, de debò, perquè són els mateixos que quan vivien no els donaven feina. Les penúries econòmiques de Pedrolo i de Barnils eren ben conegudes. Ara queda molt bé dir: "Ramon Barnils, periodista incòmode amb el poder, sempre contestatari" o "Manuel de Pedrolo, un escriptor incòmode, d'insubornable catalanitat". Però, mentre vivien -com en el cas de Joan Fuster-, els que ara diuen això els tenien ben marginats i sense feina. Jo no tinc feina al meu país, llevat de diaris digitals. A mi els mitjans de comunicació de Catalunya no em volen. Parlo dels que se suposa que són catalans, com l'Avui. M'he de guanyar la vida escrivint al País Basc. Jo hi he pensat molt en això i suposo que és perquè no em poden controlar, no saben per on els pots sortir. El pensament lliure els fa pànic. A Sant Cugat, per exemple, hi ha una llibreria que no ha volgut tenir a l'aparador el meu llibre La paraula contra el mur a causa de la coberta. Tampoc no va voler tenir el llibre de l'Èric Bertran, Èric i l'Exèrcit del Fènix, ni tampoc el de la meva versió teatral amb el mateix títol. Són estigmes. Però no t'amoïnis, que quan em mori vindran a l'enterrament i diran coses molt boniques de mi. Quanta hipocresia. Per altra banda, hi ha una cosa que s'utilitza amb mi i que és una aberració des del punt de vista deontològic de la professió periodística. Sempre diuen: "l'escriptor independentista Víctor Alexandre". I per què "l'escriptor independentista", pregunto jo? Jo no veig que els periodistes utilitzin aquest terme ideològic o d'opció de vida per referir-se a altres persones. La gent no diu "l'escriptora lesbiana Maria Mercè Marçal" o "l'arquitecte socialista Oriol Bohigas". Amb això, el que s'està fent és dir: "Compte amb aquest!". És una desacreditació subtil. Però bé, mal que els pesi, mentre la vida m'ho permeti, defensaré els drets nacionals dels Països Catalans. No m'agrada mossegar-me la llengua, perquè fa mal. I això, en un país tan masoquista com Catalunya, és inadmissible.

¿Hi ha molts periodistes a Catalunya que han venut la seva ànima nacionalista per conservar el lloc de treball i, per tant, l'estabilitat econòmica?
I tant! N'hi ha que van de nacionalistes i quan els sents a les tertúlies, perquè són de professió tertulians, veus que quan parlen no són ells, sinó el cap d'estratègia política del seu partit. Tot es mou entre l'ambició i el compromís. Arriba un moment en la vida en què hem de decidir si optem pel compromís o per l'ambició. L'ambició és legítima, és el que mou el món, però quan és il·limitada esdevé altament perillosa. Hi ha d'haver un equilibri entre l'ambició i el compromís, perquè el compromís va lligat a la dignitat. Si no tens compromís amb els drets nacionals del teu poble, amb la llibertat del teu poble, és que no tens dignitat ni poble. Hi ha molts catalans que entre l'ambició i el compromís, han optat per l'ambició. D'això se'n diu pensament políticament correcte.

DiarideMataró.cat , 18/10/2007