Catalunya i la causa tibetana
per Víctor Alexandre   
dimarts, 08 abril 2008
Catalunya i la causa tibetanaNo és xinès, sinó tibetà, aquell vell proverbi que diu: "si el teu problema té solució no cal que t'amoïnis i si no en té, per què t'amoïnes?". De fet, són moltes les coses que la humanitat desconeix del Tibet. La imatge més comuna és la d'un petit país perdut al sostre del món, habitat per lames i monjos budistes; gent mística, esquívola i gelosa de la seva intimitat. La realitat, sortosament, és sempre molt més rica que el tòpic. Aquests dies, arran de les revoltes contra l'invasor xinès i la reivindicació d'independència del país, el tòpic s'ha esvaït i tots hem pogut veure com aquella idíl·lica Lhasa de què parlava Lobsang Rampa a mitjan del segle passat en els seus llibres no té res a veure amb la Lhasa d'avui. També els tibetans han canviat. És cert que són gent molt procliu a la religiositat, però també ho és que són oberts, espontanis, hospitalaris, liberals i poc amics de fer proselitisme o de guanyar adeptes per mitjà de la persuasió. Més que res perquè aquesta actitud toparia amb la filosofia tibetana segons la qual el més important de l'ésser humà no és la seva l'ànima sinó la seva ment.

Apropar-nos al Tibet ens pot fer saber que ara fa més de dos mil cinc-cents anys que els lames van entendre que tot allò que considerem bo prové de l'interior de l'ésser humà. Cosa, per cert, que suposa una visió força diferent de la nostra, l'occidental, sempre molt més inclinada a creure que les coses de valor provenen de l'exterior. Val a dir, això no obstant –ens ho mostren les imatges televisives–, que els joves tibetans han experimentat canvis substancials en la seva actitud davant la vida fins al punt que, desesperats per la política submisa del Dalai-lama –que es conforma amb una autonomia en lloc de la independència–, jutgen legítima la insurrecció contra la violència anorreadora del govern xinès.

Als Països Catalans, per raons òbvies, la causa tibetana té un gran suport. Els catalans som molt receptius a les demandes tibetanes d'ajut i comprenem que el seu dret a ser un poble independent no pot ser qüestionat per ningú que es vanti de ser amic de la humanitat. Per això ens agradaria que, en justa correspondència, la Casa del Tibet de Barcelona també es mostrés receptiva amb nosaltres parlant la nostra llengua. Em consta que el seu director, Thubten Wangchen –excel·lent persona, per cert–, ja fa molts anys que viu a Catalunya i mai no ha fet l'esforç de parlar català. Em sembla molt bé que estiguin treballant en la versió catalana de la seva pàgina web, però jo no parlo de comunicació virtual sinó presencial. No trobo correcte que aquells que demanen la nostra solidaritat amb el seu poble, amb la seva llengua i amb la seva cultura no tinguin la sensibilitat de dir-nos-ho en català tot mostrant respecte pel nostre país, per la nostra llengua i per la nostra cultura. ¿No veurien un menysteniment per part nostra si nosaltres, a través d'una hipotètica Casa de Catalunya al Tibet, els demanéssim solidaritat amb el poble català en xinès?

El Singular Digital , 8/4/2008