"Si Catalunya fos independent, estaríem a anys llum de la migradesa que patim"
per directe.cat   
dimecres, 23 abril 2008
Acabes de presentar el llibre Nosaltres, els catalans en el qual converses amb vint nous catalans. Ens pots explicar una mica el llibre?

Entrevista a Víctor AlexandreNosaltres, els catalans és un llibre amb el qual defenso els valors de la immigració i intento fer veure a la societat que la immigració no és cap amenaça per a la nostra identitat. Els immigrants no tenen cap culpa que nosaltres no hàgim estat capaços de resoldre el conflicte polític que tenim amb Espanya. És d'una covardia immensa, després de tres segles d'incompetència i de pusil·lanimitat, carregar els neulers de la desaparició de Catalunya als immigrants. Ells vénen aquí i no hi troben una nació independent, hi troben un territori subordinat a Espanya. És cert que col·loquialment els catalans diem que són una nació, però també ho és que la por i l'acomplexament ens tenalla quan se'ns demana que ho demostrem i que tinguem sentit d'Estat. Portem tants anys en captivitat que hem oblidat que les ales per volar no són un atribut d'alguns pobles privilegiats, sinó de tots els pobles del món. La por catalana a la immigració pot tenir trets xenofòbics, però sobretot té trets infantils. Dic això perquè denota una gran immaduresa traspassar a tercers les nostres responsabilitats. Si Catalunya desapareix no serà per culpa dels immigrants, sinó per la covardia dels propis catalans.

Català, com deia l'ex-president Pujol, és aquell qui viu i treballa a Catalunya o és alguna cosa més?

Nosaltres, els catalansCal diferenciar la identitat administrativa de la identitat cultural. Des del punt de vista administratiu, és evident que totes les persones que viuen als Països Catalans són catalanes, independentment del lloc on hagin nascut, i han de tenir els mateixos drets i deures. La identitat cultural, en canvi, només és possible quan s'és parlant de la llengua d'aquella identitat. Si un espanyol que viu a Alemanya no parla alemany, serà ciutadà alemany a efectes administratius però, culturalment, serà espanyol. Per la mateixa raó, culturalment parlant, només són catalanes les persones que parlen català visquin on visquin. I, per ser catalanes, no cal que deixin de ser res. És a dir, que es tracta de sumar i no de restar. Si la llengua articula el pensament, com es pot entendre un poble sense saber la seva llengua?

Des d'aquell primer llibre que portava per títol un atrevit Jo no sóc espanyol has escrit ja onze llibres amb els quals t'has erigit com un dels ideòlegs del catalanisme. Cap on creus que està caminant Catalunya?

Catalunya es troba immersa en un procés d'emancipació nacional. Ja sé que no ho sembla i que, tenint en compte moltes de les coses que estan passant, la sensació és que anem cap enrere. Però no és així, anem endavant. Tots els processos d'emancipació, ja sigui individual o col·lectiva, són força invisibles en el dia a dia. I això passa perquè aquests processos són molt lents. Tampoc no ens adonem que la Terra gira, però és innegable que cada dia el sol el pon. El desconcert, la desorientació i la decepció que experimenten molts catalans per la situació actual del país és fruit d'aquest procés d'emancipació. Les bases inconsistents sobre les quals es justificava la dependència de Catalunya a Espanya s'han esfondrat i ens hem trobat amb un bany de realitat que ens ha deixat cara de babaus, perquè la llet de la vaca és nostra, però la mà que la muny i la galleda que la recull són espanyoles. En altres paraules, si Catalunya fos un Estat independent, ara mateix estaria a anys llum de la migradesa actual que pateix. El procés, per tant, està en marxa. L'únic problema és el temps. No podem badar, perquè la globalització, que té coses molt bones, serà molt depredadora pel que fa a les nacions i a les llengües sense Estat.

Un dels llibres que va fer més soroll va ser el de TV3 a traïció , que va haver d'esperar-se una bona temporada abans de ser publicat. Ens pots explicar si creus que hi ha hagut canvis substancials a TV3 des d'aleshores? Com creus que hauria de ser la televisió pública catalana?

TV3 a traïcióNo hi ha hagut cap canvi, cap ni un, per la senzilla raó que el partit que la controla, el PSC, continua essent el mateix. El PSC té una ideologia nacionalista espanyola l'objectiu de la qual consisteix a fer-nos creure que Catalunya i Espanya són una mateixa cosa i que els catalans no són ningú si no diuen també que són espanyols. N'hi ha prou de mirar determinats programes, ja siguin informatius, d'entreteniment o d'esports. La visió que transmeten és hispanocèntrica i la catalanitat hi apareix com un subsistema indestriable de l'espanyolitat. El PSC traeix els principis fundacionals de TV3 –que parlen de crear sentiment de pertinença a la nació catalana- i utilitza l'emissora en benefici propi perquè sap que els vots que rep en les eleccions provenen globalment de gent que té consciència nacional espanyola. Cal anar molt perdut per la vida per tenir consciència nacional catalana i votar el PSC. És el mateix que ser independentista català i ser seguidor del Real Madrid. Que aquest cas es pugui donar no treu que sigui una contradicció en si mateixa. Pel que fa a la segona pregunta, la resposta és senzilla. Per fer que TV3 deixi de ser el tercer canal de Televisió Espanyola n'hi ha prou que la primera apliqui els principis de la segona: si aquesta última és la televisió nacional d'Espanya, com és que la primera no és la televisió nacional de Catalunya? I això, entre moltes altres coses, passa per recordar que els pilots espanyols de Fórmula 1 no són els nostres pilots o per subtitular en català tota persona que s'expressi en espanyol com a mesura de respecte als telespectadors catalans del nord que, com és lògic, no entenen la llengua espanyola.

Un altre dels llibres que va tenir un bon ressò mediàtic va ser El cas Carod on explicaves el linxament que va patir Carod-Rovira arran de la reunió que va celebrar amb ETA a Perpinyà. Continues defensant tot el què hi deies?

Sí, és clar, perquè en aquell llibre jo no defenso només Carod del linxament que va patir, sinó Catalunya. Aquell episodi va ser tan convuls perquè, com dic en el llibre, va ser el primer acte de sobirania que Catalunya va fer en molts anys fins al punt que els catalans emocionalment dependents d'Espanya no el van voler admetre. Per una vegada en moltíssims anys, vam fer una cosa sense demanar permís a Espanya. Jo defensava i continuo defensant el dret de Catalunya, a través de les seves autoritats, a parlar de pau amb qui vulgui, quan vulgui i com vulgui, es digui ETA, Hamas o Al-Qaida. Si a Espanya li agrada bé i si no també. Que el nostre país no sigui escenari d'atemptats és fruit d'aquella trobada i si Espanya vol aconseguir el mateix en el seu només ens ha d'imitar. No es pot defensar la democràcia amb mesures antidemocràtiques.

Com a persona que coneix bé Esquerra, com veus la situació que està vivint actualment el partit? Com creus que s'ha arribat a aquesta situació i com creus que es pot desencallar?

El segon tripartit és un error històric d'estratègia política. Ho vaig escriure el mateix dia de la seva reedició i els fets demostren aquest error. Quan un partit independentista no es veu amb cor de demanar contrapartides importants a un partit vocacionalment espanyol, el que ha de fer és mantenir-se a l'oposició i treballar fins a sentir-se més fort. La idea era que Esquerra, entrant al Govern, catalanitzaria el PSC, però la percepció de molts catalans és que el PSC ha espanyolitzat Esquerra. No dic que la intenció inicial, per bé que molt ingènua, no fos bona, però cal tenir la dignitat de reconèixer-ne l'error i cedir el comandament de la nau a unes altres mans com ho faria el directiu d'una empresa mitjana que hagués creat un forat de 350.000 euros. Cal, per tant, una renovació a fons. S'ha acabat un cicle dirigit per persones que han fet una tasca realment brillant i ara en comença un altre. I aquest cicle, lògicament, requereix una altra mena de persones. Cada viatge té les seves necessitats i, de la mateixa manera que no es pot anar a la muntanya sense un calçat adequat tampoc no es pot fer l'Everest amb un guia del bus turístic en lloc d'un xerpa. A nous reptes, nous actors.

Quin paper hi juguen la resta de partits catalans en el projecte independentista?

En un país normalitzat, tots els partits, tant de dretes com d'esquerres, serien independentistes en la mateixa mesura en què tots els partits polítics espanyols o francesos, posem per cas, també ho són. No són independentistes el PSOE, el PP o IU? Això passa perquè, a diferència de la majoria de partits catalans, els partits espanyols no tenen ànima d'esclau i no estan disposats a admetre que ningú decideixi per ells. Els espanyols, a diferència de molts catalans, no tenen dependència emocional de cap altre país i sortirien al carrer si algú pretengués que el seu Parlament estigués subordinat a un altre Parlament. En el cas català, la situació està directament relacionada amb l'infantilisme de què parlava abans. Qui no es veu amb cor de decidir per ell mateix és que és poc madur i qui és poc madur necessita madurar. Quan els partits catalans creixin mentalment i esdevinguin adults s'adonaran de la diferència que hi ha entre ser una llar d'infants o ser un Estat membre de les Nacions Unides.

Estàs preparant algun llibre nou? Tens al cap algun altre projecte fora dels llibres?

Sí, estic tornant a fer ficció. Després d'El somriure de Burt Lancaster, que era un llibre de contes, i de l'obra de teatre Èric i l'Exèrcit del Fènix tenia aturat aquest camp. Ara m'hi torno a posar. Estic treballant en dues coses, una de narrativa i l'altra de teatre.

I ja per acabar, recomana'ns tres llibres per Sant Jordi...

Tres llibres que m'han agradat molt són L'alè del búfal a l'hivern, de Neus Canyelles, La llum dels orfes, de Jaume Ferrer, que és un recull de contes, i L'edifici Iaqubian, d'Alaa Al Aswani, que és un retrat descarnadament divertit de la societat egípcia. Tots tres són exquisits, tres autèntiques delícies.

directe.cat , 16/4/2008