Vicky Cristina Barcelona
per Víctor Alexandre   
dijous, 02 octubre 2008
Vicky Cristina BarcelonaSempre s'ha dit que Woody Allen és un d'aquells cineastes davant dels quals no hi ha terme mitjà: o n'ets amant o n'ets detractor. Doncs bé, jo pertanyo als primers. I és justament per això que amb relació a Vicky Cristina Barcelona gairebé gosaria parlar de frau. No parlo d'un frau al públic en general, això no –la pel·lícula, comercialment, funciona-, parlo de frau a la gent que estima el cinema de Woody Allen i que aquí es pregunta què se n'ha fet. Llevat d'algunes línies de guió, especialment dels personatges interpretats per Rebecca Hall i Patricia Clarkson, resulta gairebé impossible reconèixer l'autoria de Woody Allen en aquest film. I no pas perquè alguns dels elements de fons de la història –l'enorme complexitat de les relacions amoroses– no siguin propis de la seva cinematografia, sinó pel desmenjament amb què l'ha rodada.

La història del cinema en va plena de directors de prestigi que en un moment determinat s'han servit d'un encàrrec per gaudir d'unes vacances pagades en un escenari diferent de l'habitual al dels seus films. John Ford amb Mogambo, per exemple. Ford, de fet, sempre en va renegar, de Mogambo. I és lògic, perquè els defectes que conté són impropis de la seva obra. Toi i això, i malgrat tractar-se d'una mena de remake, és una de les seves pel·lícules més conegudes gràcies al carisma dels seus protagonistes, Clark Gable, Ava Gardner i Grace Kelly. Aquest, malauradament, no serà el cas de Vicky Cristina Barcelona, en la qual –potser amb l'excepció de Javier Bardem– tant Scarlett Johansson com Rebecca Hall com Penélope Cruz es passegen per la pantalla preguntant-se qui són sense acabar de trobar la resposta. Només aquesta gran actriu que és Patricia Clarkson –que ja havia coincidit amb Penélope Cruz a Elegy– brilla en una escena netament alleniana, aquesta sí, que evoca la Gena Rowlands d'Another woman. És l'escena en què Clarkson confessa que no està enamorada del seu marit, l'home amb qui ha compartit tota la vida. L'estima i sap que no el deixarà, però no n'està enamorada ni n'ha estat mai. És aquí quan l'espectador, que cerca Allen desesperadament al llarg de tot el film, troba una espurna d'allò que podria haver estat la pel·lícula que està veient. Però només és això, una espurna.

I és una llàstima, perquè més enllà de la coartada argumental per poder situar l'acció a Barcelona, la de dues turistes nord-americanes atrapades en un entorn romàntic, la història de Vicky Cristina Barcelona donava molt més de si. Allen, dissortadament, no aprofundeix en la relació triangular sota un mateix sostre que mantenen els personatges de Bardem, Johansson i Cruz. Tot en el film és esquemàtic, com si el conjunt del que hi veiem fos l'esborrany d'una pel·lícula encara no realitzada. Això explica que s'hagin quedat a la sala de muntatge els papers secundaris interpretats pels catalans Joel Joan, Manel Barceló, Abel Folk, Lloll Bertran i Sílvia Sabaté. Quant a Barcelona... Barcelona no hi apareix. A diferència de Nova York, que sempre ocupa un lloc perfectament integrat en la història, talment com un personatge més, Barcelona és aquí una simple postal. Hi veiem la Sagrada Família, la Pedrera, el Parc Güell i l'Hospital de Sant Pau, sí, però Barcelona no hi apareix per enlloc. I encara menys la identitat catalana que una de les protagonistes diu voler estudiar després d'haver descobert l'obra de Gaudí. Ja és curiós que aquesta identitat l'encarni algú que es diu Juan Antonio Gonzalo (Javier Bardem), d'Oviedo. Farcida de tòpics espanyols i amb dues peces musicals, Barcelona, de Giulia y Los Tellarini, i Entre dos aguas, de Paco de Lucía, que no paren de sonar sense que vingui a tomb, Vicky Cristina Barcelona no passa de ser una versió actualitzada de Tres monedes a la font, de Jean Negulesco, i de Paris Blues, de Martin Ritt.

Benzina , núm. 30, octubre 2008