"Un escriptor s'ha de comprometre amb el seu temps i amb el seu país"
per Núria Gutiérrez Bonet   
diumenge, 04 gener 2009
Felicitats pel Premi Mercè Rodoreda de Contes.

Víctor AlexandreMoltes gràcies. Fa molta il·lusió guanyar aquest premi; més que si l'hagués guanyat per un assaig, perquè és un terreny en què ja sóc conegut i he escrit molts llibres sobre això. Treballo l'assaig polític perquè és una obligació que em marco a mi mateix, ja que crec que un escriptor ha de ser una persona compromesa amb el seu temps i amb el seu país, i si el seu país no és lliure, ha de contribuir a fer que ho sigui en la mesura que li sigui possible. Però el que realment m'agrada escriure, vocacionalment, és ficció: novel·la, contes, teatre...

Set dones i un home sol, l'obra premiada, és un recull de contes. Per què va triar aquest gènere?

Es pot interpretar com a contes i com a novel·la, perquè totes les seves històries estan interconnectades i no s'explica una sense l'altra. Quan comences a escriure una història li veus un format, a vegades ho veus com una obra de teatre, d'altres un conte curt... Però tot són variants d'un mateix tronc.

A la roda de premsa del lliurament del premi, va afirmar que si no fas narrativa en aquest país, no fas literatura. Per què pensa això?

Sí, és una injustícia perquè en el món anglosaxó això no passa: el conte, la narració curta, té el mateix valor que la narració llarga, la novel·la. Aquí no passa, és grotesc, és com valorar un quadre en funció del seu format. Un quadre petit és inferior a un quadre gran? No és el gènere el que fa gran una obra, és el seu contingut. A Catalunya sí que passa això i la prova està en la mateixa dotació dels premis. Per què un poeta és inferior a un narrador? Ven menys, d'acord, però això no vol dir que sigui inferior.

En el seu cas, el premi ha estat de 10.000 euros. Ja sap què farà amb els diners?

Viure. Un escriptor que visqui a Catalunya és algú que malviu, que té una economia molt pobra. Per tant, el premi és un ajut extraordinari. A mi, dels premis, el que m'agraden són els diners, perquè el premi sense diners què és? Glòria? Està bé la glòria, però amb la glòria no m'omplo l'estómac. Per tant, menys glòria i més diners per poder continuar escrivint. Sense luxes. Simplement continuar escrivint.

I només passa a Catalunya?

Es poden comptar amb els dits de la mà els escriptors catalans que poden viure només d'escriure. Es guanyen la vida amb altres coses, altres professions, i això no és bo ni per a la literatura ni per al país perquè quan una persona ha de dispersar les seves energies amb coses completament diferents, difícilment creix com a artista. Un escriptor ha d'escriure cada dia de la seva vida i això vol dir dedicar-s'hi de ple, però com que és una professió molt precària econòmicament obliga a fer altres coses.

Què fa falta per canviar-ho?

És una qüestió de consideració social. Jo, constantment, rebo peticions perquè escrigui articles de franc i això demostra que la consideració d'escriptor és molt baixa, perquè no es valora allò que fas. En canvi, les persones que et demanen que treballis de franc entenen que quan ve el lampista a casa se l'ha de pagar, encara que només hi estigui 10 minuts. Això vol dir que un lampista té més consideració social que un escriptor a Catalunya i és injust.

Parli'ns de l'obra premiada. Què hi trobaran els lectors?

Tot el llibre és un univers femení. Es tracta d'un home que l'atropellen i queda en coma, un pretext argumental per narrar la vida de set dones, algunes vinculades amb ell i d'altres que no, que es despullen de cara al lector a través dels pensaments que expressen a una persona que no els pot contestar. És una radiografia d'aquestes dones. Tenen la ment despullada i el lector esdevé un voyeur d'aquests pensaments. És un llibre sobre la complexitat de les relacions sentimentals entre homes i dones.

Parla la pròpia experiència?

Sí, és clar (riu). Crec que és bo escriure sobre allò que coneixes perquè, si no, no sé què vols dir. Però no és una cosa només meva, puc constatar-ho en la societat. Les unions home-dona són difícils, hi ha mil matisos, mai no estem prou satisfets. A més, hi ha influències culturals de la societat en la qual vivim. En la nostra cultura, s'entén un èxit allò que dura tota la vida i un fracàs allò que dura poc. Per què una parella ha d'estar obligada a estar tota la vida junts? Qui ho ha escrit, això? Considerem un fracàs el final d'una etapa sentimental sense adonar-nos que s'acaba una etapa i en comença una altra per a les dues persones. Al llibre algú es planteja per què a un electrodomèstic li demanem un any de garantia i a la parella tota la vida. Qui dóna la garantia?

Diari de Sant Cugat , 2/1/2009